Els proposo un exercici

Se n’ha parlat molt, els darrers dies, de com el govern espanyol ha menyspreat els catalans en l’enèsim capítol del serial que narra les inversions incomplertes. De raons, no ens en manquen, ni als polítics catalans ni a la part de la societat que viu connectada a aquestes qüestions, per treure foc pels queixals. Si fos només un problema d’incompetència, probablement seríem tots més tolerants perquè, malauradament, ens hem acostumat a ser manats per gent que, massa sovint, no compleix la seva paraula. “No en saben més però són els meus”, “és el problema dels governs febles i en minoria”... La llista d’excuses seria interminable. En el cas que ens ocupa, però, només cal mirar la sobreinversió a la comunitat de Madrid per sospitar que s’obra amb animadversió i mala fe.

Tant se n’ha parlat, d’aquests incompliments, que m’he aturat a pensar en la impuntualitat de la Generalitat amb molts municipis. A la meva ciutat, ara que estem en època de matrícula escolar, hi ha diferents centres en barracons que esperen la seva oportunitat des de fa més d’una dècada. He perdut el compte de les vegades que els han promès que havia arribat el seu moment, però la realitat és que no han vist ni la primera pedra del nou edifici. Només que s’hagués complert un trenta-cinc per cent de la paraula donada, aquest setembre la ciutat estrenaria algun equipament. I què em diuen dels ajuntaments? Quants compleixen un elevat percentatge dels projectes anunciats quan arrenca el mandat? Capítol a banda mereixen els compromisos que ens havien de dur en pocs anys a ser un Estat independent. Ja sigui per mala fe o per manca de capacitat, el que és realment decebedor és que la classe política només passi comptes amb la ciutadania quan arriben les noves eleccions. Prometre és gratis i incomplir encara ho és més. Els proposo un exercici: prenguin nota de quants cops sentirem durant el proper any “si jo soc alcalde (o alcaldessa) faré...”: passat un temps, agafin la calculadora i comprovin percentatges.