Desemparats

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?” Demà farà cinc anys que el president Carles Puigdemont va anunciar, de manera solemne, que aquesta pregunta seria la que ens farien en el referèndum per a la independència, el dia 1 d’octubre. Ha plogut molt des de llavors. Sobretot en el teulat independentista. Però on som, cinc anys després? El que és segur és que lluny de la independència. I em sembla que, per desgràcia, cada vegada més. Que cada dia som més conscients que ens ha passat el tren i que els polítics que ho havien de liderar no ens van saber conduir pel camí que volíem. Perquè la gent, el poble, la societat van per feina. Prou que es va veure en els carrers. Ara, sovint tinc la sensació que per part d’alguna de les formacions que es diuen independendistes ja els està bé, que es vagi desprocessant. Començant per voler continuar amb la mal anomenada taula de diàleg, com si fos l’única eina útil per arribar a no sé ben bé on. Ja que amb tants anys encara no entenem que per parlar, dialogar, xerrar, enraonar no només hi ha d’haver la voluntat per totes dues parts sinó que sobretot hi ha d’haver primer la voluntat d’escoltar. I a nosaltres, els catalans, no ens volen escoltar. Ei, si no és d’amagat i espiant-nos! Però no ens fan cas. Ni ens en faran. Ni asseguts en una taula, ni drets al carrer, ni votant a les urnes. I si ens encantem gaire, aviat no ens sentiran ni parlar en català. N’hi ha que diuen que, que es puguin creure que Catalunya es podria tractar com una nació, potser sí. Però no pot pas tenir un reconeixement institucional perquè atemptaria contra el model de construcció nacional que és el que més s’estima una amplia majoria d’espanyols i que recull la santíssima Constitució. Sempre s’arriba allà mateix. Totes les vies són mortes. I, doncs, què hem de fer? Si a cada bugada hem anat perdent llençols, quedarem desabrigats, desemparats.