Els números no surten

“Oportunitat”, “per sota de preu en aquesta zona”... Són paraules o frases que associades a un anunci d’un habitatge de lloguer a Barcelona fan arrugar el nas, ja que, sovint, signifiquen que al pis en qüestió li passa alguna cosa. “No té llum natural”, alerta un comercial que, abans de concertar visita, ja envia un vídeo, conscient que és probable que la resposta sigui una negativa acompanyada d’un agraïment. “Sisè sense ascensor”, acaba la llarga descripció d’un altre, quasi com buscant que no s’arribi al final... rentadores entaforades al menjador, pisos d’11 metres quadrats, suposats lofts que són habitacions, garatges i locals reconvertits... La recerca d’un lloguer més o menys assequible a la capital amplia el marge de la consideració d’allò que és pis.

La recomanació que la despesa familiar en habitatge no superi el 30% és difícil de complir a Barcelona, on el preu del lloguer mitjà està per sobre dels 900 euros i el salari mitjà, en uns 30.593 euros bruts. Els números no surten. I encara menys per als més joves. La llei d’habitatge del govern espanyol vol posar fre a l’escalada, tal com abans ho va pretendre la norma catalana, que el Tribunal Constitucional va tombar. I, mentrestant, l’expulsió, implacable, continua el seu curs.