Una frontera que ja no hi és

Vicent Partal ha publicat recentment un llibre on parla de les fronteres, aquestes línies arbitràries on sovint conflueixen –i conviuen– diferents pobles i diferents cultures. Com que de tan artificials com són, no és gens estrany que les fronteres canviïn, Partal ens parla de Belfast, de Moscou, de Salses o de Sarajevo, entre moltes altres. Potser en una segona edició podrà afegir un nou capítol i parlar d’una altra línia arbitrària entre Anglaterra i Escòcia. I quan en aquest país retrobem el llapis, no descartin que també acabi parlant d’unes quantes ratlles més. De moment, tots perduts buscant el llapis.

El cas és, però, que a mi, català postudoctubre com soc, en aquests darrers anys, en canvi, han tendit a interessar-me més aquelles fronteres que persisteixen perquè són el territori d’altres fronteres més velles, que quasi segur que només formen part del passat. N’hi ha una que m’interessa especialment perquè està relacionada amb la nostra història oblidada i perquè espero que no sigui cap premonició del futur immediat de Catalunya. Vaig anar-hi fa unes setmanes. M’hauria agradat viatjar només a la Provença, però naturalment on vaig anar va ser sobretot a França. 4 nits, 5 dies d’estada: ni una sola persona que parlés occità o provençal, com vulguin dir-ne. Poquíssims rètols en aquesta llengua: a l’entrada d’alguns pocs pobles, en alguns pocs carrers d’alguns nuclis vells, sempre al costat del corresponent rètol en francès, quasi sempre més ben situat. Molt de tant en tant, escrit sempre en grafia francesa, algun mot occità en algun establiment. Res que faci cap mal. Una embosta de folklore. A Tarascon, un llibreter que tenia molt ben situats a l’aparador 10 o 12 llibres d’escriptors catalans actuals traduïts al francès em va dir que no fa gaire havia presentat un llibre d’una autora jove que escriu en provençal. A Privàs, un llibreter de vell va comentar-me que un fill seu viu a Barcelona i que ja li explica que els catalans defensem molt la nostra llengua. Vaig comprar-li Contes del meu Ostal, de Joan Bodon, que escrivia en llenguadocià, el dialecte més català de l’occità.

A Malhana, ni tan sols l’única dona que treballa al Museu Mistral entenia el provençal. Tot en francès o en anglès. Em vaig queixar. “Estem estudiant-ho.” 108 anys després que Mistral hagi mort encara no han passat d’estudiar-ho. Deu ser que la seva llengua ja no els cal. A fora, esculpits en una pedra, uns versos de Mistral:

Vous àutri li gènt jouine/Que sabés lou secrèt,

Fasès que noun s’arrouine/Lou mounumen escrèt.

Arruïnat el monument escrit, perduda la llengua entre la gent jove i no tan jove, vam passar l’última nit al nord d’aquest país que ja no existeix, a la Droma provençal, al peu del Vercors, allà on el Mediterrani deixa pas a l’avantsala dels Alps i allà on l’occità –o el poc que en queda– quasi ja no es perd perquè ja fa temps que va perdre’s.

Com pràcticament tots els altres, el departament de la Droma va ser creat el 1790. Em va agradar veure que a sota del rètol d’entrada de molts pobles, n’hi havia un de més petit que deia: “Drôme Provençale.” Però de provençal –o de vivaroalpí perquè aquí es parla o es parlava aquesta variant de l’occità i no, la provençal– pràcticament res de res. Tampoc a Dia –en francès, Die–. Hi vam anar perquè molt a prop hi ha un pas per travessar en cotxe el Vercors, a través de la Costa. El cognom de l’amo del restaurant on vam dinar era Mazel. En occità masèl vol dir carnisser. Dia és un poble molt recomanable, malgrat ser petit. O justament perquè és petit. Bons restaurants, pocs carrers, prou ambient, molts comerços per ser a França. L’endemà, un bon mercat. Queda una entrada de muralla romana, molt semblant a la de Sobreportes, a tocar de la catedral de Sant Narcís de Girona. Però a Girona el català és al carrer. A Dia, no el sents enlloc. I enlloc tampoc, cap rastre de la comtessa de Dia, segurament la trobairitz més coneguda, que també va ser per això que hi vam voler anar. Va viure ja fa quasi nou-cents anys. Va casar-se amb Guillem de Potiers, però va enamorar-se de Raimbaut d’Aurenja, trobador, nadiu de qui avui quasi tothom coneix com Orange. Beatriu de Dia va escriure versos com aquests, que algú ha traduït al català:

Bé voldria, mon cavaller,/tenir un vespre en els meus braços nu,/que ell es tingués per feliç/ sols que li fes de coixí...

També deu fer uns 900 anys que la poesia trobadoresca ha mort. Gent i coses de països i de fronteres que ja no existeixen.