Agapornis a la vista

“Mama, hi ha un ocell a la meva finestra, i no marxa!” La meva filla em va venir a avisar un vespre que, mentre estudiava, va sentir copets al vidre i s’hi va trobar un visitant inesperat i insistent. Un ocell verd petit (però més gran que un pardal) semblant a un periquito era a la finestra, per la part de fora, mirant-nos intensament. No tenia por. És més, quan vaig obrir i li vaig acostar la mà, a poc a poc, s’hi va enfilar i aviat em va robar el cor (ho confesso). Es va arraulir a les meves mans, es deixava acaronar i, quan va agafar més confiança, s’enfilava pel braç. Vam mobilitzar amics perquè no teníem res per al nostre convidat, i aviat el vam tenir instal·lat en una gàbia al menjador. A la botiga d’animals el van identificar com un agapornis (després he anat veient que podria ser una cotorra argentina), em van vendre el menjar adequat i, com que em van dir que s’avorreix fàcilment, li vaig comprar un gronxador i tot. “Vigila, que són molt intel·ligents –em van advertir–, aprenen a escapar-se de la gàbia.”

Jo no sé si és intel·ligència o insolència. Com que me’n vaig enamorar (que maco que és, que simpàtic, que carinyós!), el deixava voleiar pel menjador. Com els nens, tocava tot el que no havia de tocar. Li agradava el mòbil, i insistia a treure’n la funda. També va mostrar interès pel meu berenar, em feia companyia quan estava a l’ordinador i no va aprendre a fer anar l’Excel abans que jo de miracle. Aviat entrava i sortia de la gàbia quan volia i quan voleiava pel menjador mirava amb nostàlgia, aquest cop cap enfora. La nostra bonica història va acabar quan vaig obrir la finestra. Va marxar sense dir ni piu.

Fa poc, passejant pel parc del Migdia, vaig sentir una piuladissa familiar. Entre les branques dels arbres, ben amunt, hi havia un grapat d’ocells com el meu. Jo ja havia deduït que allò, gaire autòcton, no devia ser, però és que resulta que són una espècie invasora, que fa anys que van entrar a les nostres llars com a mascotes, fins que van aprendre a obrir les gàbies. Altres van ser “alliberats”, segurament per propietaris com jo que devien estar farts que els fotessin el berenar, i ara pul·lulen pels parcs de Girona i moltes altres ciutats. En algunes poblacions s’han convertit en un problema, però són encantadors... Si voleu companyia, obriu finestres, que potser us vindran a veure.