Tornar-hi

La declaració més memorable del judici pels Fets del Palau de l’any 1960 és, segurament, la de Jordi Pujol dient: “Pertanyo a una generació que puja, a una joventut que creix lentament, naturalment, obstinadament” –feliços 92, President!–. I la declaració que ha fet més fortuna del judici dels Fets d’Octubre del 2017 probablement sigui la del president d’Òmnium Jordi Cuixart: “Ho tornarem a fer.” La primera es va fer certa. La segona, per un optimista com jo, sembla que ho pot ser. En el primer cas, suposo que quan els “mestretites”, que deia ell, preguntaven al President: “Ja em diràs com ho penses fer”, ell devia pensar: “Ara, des de la presó, escriuré en uns llibres espectaculars tot el que cal fer i com fer-ho.” Potser també pensava: “I quan surti lideraré un moviment de país, que esdevindrà un moviment polític, amb el qual seré escollit President i, des del govern de la Generalitat, em passaré 23 anys fent el que vaig escriure a la presó que calia fer.” En el segon cas la resposta als “mestretites” és més complicada. Perquè el país ha canviat molt i, d’entrada, al primer que surti dient que vol ser el director de l’orquestra se’l carregaran amb vet a saber quins arguments, cap de sa. Perquè ara ja no som una orquestra simfònica, però som una banda de jazz. I la resposta no és tan precisa ni ordenada, però no per això no n’hi ha d’haver. És fumut dir: “No ho sé”, però probablement en Cuixart va pensar: “Ho farem fent-ho.” I em sembla que comença a passar una mica això. Potser d’una manera absolutament descoordinada –o potser no tant– els escarafalls pel primer d’octubre es van convertint, de mica en mica, en aquella tossuderia tan nostra que ens fa tornar-hi. I si el català afluixa, la gent s’hi posa. I si TV3 flaqueja, hi fan Eufòria. I si el Barça punxa, hi va en Laporta. I si Espanya ens roba, el govern ho recorda. I si les infraestructures col·lapsen, el Batec s’activa… fins que visquem amb dignitat: tornar-hi.