La incontinència de Gabriel Rufián

Em sembla que a hores d’ara una gran majoria compartirà amb mi que Gabriel Rufián té la síndrome de la incontinència verbal. Va començar a ser histriònic i ha esdevingut una caricatura esperpèntica del que hauria de ser un líder polític que representa una bona part de l’independentisme català. És veritat que el parlamentarisme ha girat cap a un estil més de piulades que no pas de debat amb arguments, i si aquestes piulades poden ser amanides amb insults més o menys enginyosos, llavors ja és el súmmum. El problema és que aquests que tenen un discurs prim i superficial són els que han de negociar coses molt importants, i ens mostren les seves mancances. Mai he vist Rufián capaç i prou preparat per negociar uns pressupostos amb l’Estat i defensar els interessos de Catalunya. Sempre l’he vist un demagog que, quan parla al Congrés i l’escoltes amb atenció i li treus tota la crosta populista, queda despullat i es mostra incapaç de fer propostes positives que tinguin com a objectiu els interessos dels catalans, que són els que hauria de defensar. Però, a més, és ineficaç per seguir els compromisos que negocia amb l’Estat. En té prou amb els minuts de glòria d’un discurs o d’una roda de premsa des del faristol del Congrés. De la resta, del treball del dia a dia de control i seguiment, en dimiteix perquè no té prou glamur, no és una feina públicament agraïda.

Ell, des del faristol i sigui quin sigui el motiu de la intervenció, té un únic discurs, que és mostrar-se i diferenciar-se davant dels espanyols i els partits espanyols que controla, sense cap mania, el separatisme català irredempt. La seva ideologia, segons les seves mateixes paraules, no és nacionalista ni és independentista, és d’esquerres i prou. Ja he conegut polítics d’aquest perfil, que en diríem professionals, a qui com a professionals no els fa res canviar d’empresa si l’oferta és millor. Els catalans, i més encara els gironins, coneixem perfectament la trajectòria política de més d’un d’aquests. Normalment volen tenir una certa superioritat moral i són idonis per defensar qualsevol contradicció programàtica si l’hi demana el partit o els que el manen.

Tanmateix, després de moltes sortides de to, que al meu parer haurien d’haver incomodat als dirigents d’ERC, i el fet més greu d’haver titllat de “tarat” el president Carles Puigdemont, el president d’ERC, Oriol Junqueras, i el president de Catalunya, Pere Aragonès, li han mostrat el seu suport i confiança: “És un gran actiu”, diuen.

En la presentació dels pressupostos de l’Estat, després de fer-nos un panegíric públicament per recordar-nos que eren els millors que mai s’havien negociat, ens va assegurar que es crearia una comissió de seguiment perquè no passés els que històricament passava amb l’execució. Cal recordar que els diners pressupostats per a Catalunya, si no són executats, els catalans els perdem per sempre. Per tant, la deixadesa de la responsabilitat del control em sembla manifesta, i més greu encara, quan ens assabentem que aquesta comissió de control i seguiment, que havien pactat fer, ni tan sols està formada. El 2021 és l’any amb el percentatge d’execucions pressupostàries més baix de la història! Del total de 2.968 milions d’euros negociat només se n’han executat 739,8, un 35%. I deixant d’executar-ne 1.328,2 milions. I aquests centenars de milions són inversions perdudes, tornen a l’Estat.

En el mateix període a Madrid han executat el 184% del que estava pressupostat. Un prodigi d’eficiència! És a dir, a Madrid el govern espanyol ha invertit 308 euros per madrileny i a Catalunya, 95 euros per català. Fer un discurs amb piulades no sé si políticament i electoralment és rendible per a ERC, com sembla que defensen els seus dirigents donant-li suport. Jo penso que no, però el que sí que queda clar és que la seva gestió i el seu estil, a Catalunya, ens suposa un cost excessiu.