opinió
El bram de la cornamusa
Un concert hipnòtic i màgic de música tradicional que no té límits
No sé ben bé què hi devia fer de petita a la plaça de toros d’Olot: em venen imatges molt imprecises que potser el meu cervell ha tingut la capacitat d’esporgar en benefici propi. És la plaça de toros més antiga de Catalunya, construïda amb pedra basàltica, i no podia ser d’altra manera si tenim en compte que data del 1858 i que va ser edificada sobre el volcà del Puig del Roser. El meu primer flaix són els rètols de les entrades a la plaça, “graderia de sol”, “graderia de sombra”, els pòsters que anunciaven la “Grandiosa corrida de toros” i la cridòria festiva d’una tarda de glòria. També recordo, sortint del corral, un cap de brau vigorós i colèric que treia el morro a la plaça i aixecava polseguera fent cops de peülla a terra, el destre vestit de llums, brodat d’or, plata i lluentons, corbatí, faixa, sabatilles, capot i muntera de vellut. Amb la taleguilla ben cenyida per protegir les parts nobles, fent unes passes amb el capot a mà, rep l’animal. Posant els genolls a terra com si fos un penitent i al crit d’“!olé!” passada de capa, parells de banderilles a la mà i l’estocada ensangonada que mata l’animal. I d’aquella celebració pretesament cultural, i després d’una dècada de superar costums atàvics i cruels, a les mateixes graderies gaudeixo com mai d’un dels plats forts del 31è Festival Internacional de la Cornamusa d’Olot. Una diferència abismal de la cultura tradicional i popular, perquè ara hi ha el bram de la cornamusa o sac de gemecs, de les gaites, les flautes, l’acordió, el violí, els timbals, les guitarres... El gaiter, flautista i compositor gallec Carlos Núñez té la capacitat de traspassar fronteres i explorar gèneres d’arreu: música cubana, mexicana, clàssica, rock... d’interpretar una música pluricultural i arrelada que en un tancar i obrir d’ulls et trasllada a viatjar a un temps mil·lenari. Un concert hipnòtic i màgic de música tradicional que no té límits: la violinista irlandesa Kira Ibrian es belluga elegantment entre el públic sense perdre la plasticitat musical; la jove acordionista navarresa Itsaso Elizagoien t’encomana el ritme, l’alegria i la vitalitat; Carlos Núñez convida el públic a ballar i a pujar a l’escenari a ritme de gaita. A l’escena, s’hi reuneixen Francesc Sans i els Ministrers, la imatge perfecte del lema “El Cornamusam pinta bé!”. Miro enrere i penso en la frase de Ghandhi: “El nivell de civilització d’un poble es mesura pel tracte que dispensa als animals.”
