Monuments i bustos

Llegeixo sense immutar-me, perquè en determinats àmbits he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m, que la presidenta de la comunitat de Madrid ha gastat 110.000 euros de diner públic en un bust que representa el cap del Felip VI. He de reconèixer, però, el mèrit de l’artista, perquè ha sabut plasmar l’expressió permanentment emmurriada i altiva d’un rei acostumat a marcar distàncies, en especial amb el poble que no li ret homenatge i que se sent més còmode fent-se fotos amb membres de la ultradreta. En tot cas, els fans de la monarquia ja tenen un espai més on retre homenatge a un sistema cada cop més discutit i amb més detractors, malgrat que s’obstini a aferrar-se a un poder segrestat per una tradició caducada de fa temps.

L’excusa del bust del Borbó, però, em serveix per recordar que la importància dels monuments va més enllà del cost econòmic i de la voluntat de llepar els peus del poder. Fa poques setmanes vaig tenir el plaer de compartir conversa amb l’artista britànic Rob MacDonald, que a finals de maig va inaugurar un monument d’homenatge als brigadistes morts durant l’enfonsament d’un vaixell davant la costa de Malgrat de Mar el 1937. La peça de MacDonald s’ha fet realitat gràcies a posar en marxa una campanya popular de micromecenatge. En un any van recollir 20.000 euros de gent anònima que van servir de base perquè l’Ajuntament i altres institucions es decidissin a aportar el que faltava. MacDonald em va explicar que els monuments no s’han d’entendre mai com una cosa estàtica per fer bonic enmig del paisatge públic. “Els monuments són el pont que ens ha de tornar a connectar amb la nostra història. Han de servir perquè la gent es faci preguntes sobre el que representen i perquè vulgui aprendre més. Perquè mai no s’oblidi del passat”, em va repetir. Hi estic plenament d’acord. El bust de Felip VI, si ha de servir per a alguna cosa, és per no oblidar. En especial un indecent discurs televisat el 3 d’octubre del 2017.