Sobre la por i el foc amic

En plena onada de calor, amb una trentena de pobles a 40 graus i sense servei d’aigua potable a la demarcació de Lleida i amb més de 150 hectàrees cremades en un incendi a Artesa de Segre, és quan som més conscients que mai que som un país de foc. I que ho hem estat sempre.

El cap de setmana passat ho llegíem a La República. El cap del GRAF dels Bombers de la Generalitat, Marc Castellnou, ens advertia de la situació crítica al sector de la vall del Segre, la Catalunya Central i el Garraf. I ja tenim un foc totalment descontrolat (a l’hora d’escriure aquest article).

Si tradicionalment el foc controlat havia estat una eina de gestió en mans de pagesos i bosquetaires, la tecnificació, l’abandonament dels conreus i l’excés de zel ens va portar a protegir tant la massa forestal que hem acabat convertint-la en el combustible que ara ens amenaça.

Catalunya és un país que crema. I necessitem que continuï cremant, però hem de deixar de cremar a l’estiu, quan les temperatures i la meteorologia ens són adverses. Catalunya ha de cremar controladament els mesos d’hivern, com s’havia fet tradicionalment. Recuperem les receptes dels avis i afrontem la por per descobrir que el foc també pot ser amic.