A la tres
Cornuts i pagar el beure
La gran polèmica política d’aquests dies ha estat la manca d’inversió de l’Estat a Catalunya. Una polèmica basada en les evidències, però també en les gesticulacions. El govern va plantar la ministra de torn en la presentació d’un hipotètic acord per al quart cinturó. Però, en el fons, aquesta obra no interessa entomar-la a cap govern. Ni al català ni a l’espanyol. Sobretot perquè fer-ho significa haver de tirar pel dret en un projecte en què no hi ha cap mena de consens, ni al territori, ni enlloc. Això sí: la gesticulació serveix per destacar que, realment, l’Estat no fa el que promet. Però tampoc és res de nou. A Catalunya, sempre ens posen les mans al cap, quedem garratibats i esmaperduts quan, per centèsima vegada, certifiquem que ens prenen el pèl. Llavors, els partits diuen que fins aquí hem arribat i que és un escàndol. Però què canviarà? Res.
Una altra cosa és que, divendres passat, en la bilateral, l’Estat es desmenteixi a si mateix. Fa unes setmanes, reconeixia que el nivell d’execució d’obra a Catalunya és el 36%. De les tres últimes comunitats a rebre diners. Divendres, el mateix Estat afirmava que això no es correspon amb la realitat i que Catalunya va ser, el 2021, la comunitat on es va acabar i certificar més obra. Llavors, quan menteixen? Quan fan públiques les xifres perquè a la resta de l’Estat vegin que ens tenen abandonats o quan venen aquí per dir que ens estimen molt? El dèficit és de 12.383 milions que no han arribat. I aquesta és la gran veritat. La resta és buscar les pessigolles.
Tampoc els passaria res per fer un mea culpa. Totes les administracions incompleixen compromisos. La Generalitat és la primera que té pendents d’execució moltes obres. I la majoria dels ajuntaments, igual. Admetre que per la campanya electoral t’omples la boca prometent coses que després no saps si podràs complir és un primer pas per tornar el crèdit a una professió, la política, que, ara mateix, s’ha guanyat a consciència la desafecció de la ciutadania.