Persecució del valencianisme

Mònica Oltra ha dimitit aquesta setmana arran d’haver estat imputada: diuen que podria haver encobert els abusos pels quals ha estat condemnat el seu exmarit, comesos en un centre de menors de titularitat pública. Malgrat que el TSJV admet d’entrada que “no existeix una prova directa”, amb l’inici de la investigació n’hi ha prou per tal que els enemics polítics i la seva premsa afí la vulguin posar a la picota. Els motius són diversos. L’auge recent del valencianisme, havent conquerit l’alcaldia de València i la vicepresidència del País Valencià, és un motiu de pes per tal que l’espanyolisme s’aboni al linxament. Que sigui la cara més visible de la coalició Compromís sense ser la figura més valencianista també hi ha jugat un paper: el seu flirteig amb Yolanda Díaz ha aixecat temors entre els socialistes estatals. Pel que fa als socialistes valencians, aquests tampoc sortiran a prestar-li ajuda amb les eleccions a un any vista, tot compartint una important frontera electoral. Han creat la tempesta perfecta per tal que Oltra es veiés obligada a dimitir.

Ara bé, no ens penséssim pas que tot això té res a veure amb la defensa de les víctimes d’agressions sexuals. Un dels advocats que han dut l’exvicepresidenta valenciana als tribunals havia treballant per defensar escoles catòliques on s’havien comès abusos i l’altre, secretari de la patronal estatal de prostíbuls. No se situen, precisament, a l’avantguarda del feminisme. La característica que sí que comparteixen és la de ser dos insignes reaccionaris i espanyolistes, un d’ells el líder d’un partit d’ultradreta. Si a aquestes dades afegim allò que explica Joaquín Urías que “la majoria de la carrera judicial és de dretes o molt de dretes” de seguida tindrem l’esbós fet quan amb una imputació n’hi ha prou per escampar la sospita i sentenciar amb “la pena del telenotícies”.