L’Espanya màgica

El misto que ha fet Espanya amb la candidatura nonata als Jocs Olímpics d’hivern del 2030 és tan colossal que, als defensors de l’“Es más lo que nos une que lo que nos separa”, no els trobes ni sota les pedres per poder-lo explicar. I tampoc ens ha d’estranyar. Perquè el que ha passat amb la candidatura Barcelona-Pirineus 2030 despulla les tares i fins i tot les vergonyes del seu projecte per a Catalunya. Per començar, perquè l’aposta olímpica en si mateixa era un estratègia d’estat, una aposta per unir, que s’emmarcava dins l’anomenada agenda del reencuentro del govern espanyol per reintroduir Catalunya dins el corral de l’Espanya constitucional i autonòmica. I, ves per on, la Catalunya separatista ha preferit obviar la filosofia integradora del projecte, per prioritzar l’oportunitat que suposava per al territori remar-hi a favor de totes passades. Qui ha posat totes les traves per sabotejar la candidatura i desmentir l’arcàdia de l’Espanya plural, progressista i solidària ha estat un dels seus, espanyol de bé, constitucionalista immaculat, socialista com el president Pedro Sánchez i el ministre Miquel Iceta, i lleial president autonòmic de la comunitat d’Aragó. En vista d’això, ni l’Estat omnipresent, ni el poder executiu del govern espanyol ni la jerarquia política dins el PSOE no han pogut encarrilar la candidatura catalano-aragonesa que havien ideat (i en certa forma imposat), però tampoc han volgut permetre a Catalunya tornar a la seva idea original d’organitzar els Jocs en solitari. Vaja, com el perro del hortelano, que ni come ni deja comer. Lambán és l’evidència de la catalanofòbia que campa i escampa per tot Espanya i Pedro Sánchez és la prova que aquesta Espanya ni pot controlar la seva catalanofòbia ni necessita tenir un projecte real que inclogui Catalunya més enllà del seu paper de mula de càrrega de l’Estat. Perquè sempre li queda la llei de l’embut, que tant funciona per barrar el pas a un projecte olímpic de desenvolupament territorial com per fer empassar la desinversió a Catalunya, la impunitat del rei, el café para todos o la repressió molt democràtica a l’intent de fer un referèndum.