Perill: una ‘nadie’ al poder!

Diuen que és una ressentida que seria feliç a Corea del Nord, una inexperta apta per dirigir un poble africà, un pallasso de circ o King Kong. Francia Márquez, primera afrodescendent electa per a la vicepresidència de Colòmbia pot contestar que si hagués seguit les regles d’una societat classista i racista com és en bona part la seva, encara estaria rentant plats a la mansió d’una família adinerada i que això és precisament el que incomoda les elits del país: que governi una negra d’orígens humils, que ha treballat a la mina i com a doméstica, que s’ha graduat de gran –tècnica agropecuària i advocada–, que als tretze anys es va estrenar com a activista protestant per la desviació del riu Ovejas a una represa hidroelèctrica i més endavant va aconseguir aturar les extraccions d’or que expulsaven les comunitats del seu territori, que ha participat en els diàlegs per la pau, que ha estat víctima d’atemptats, que ha rebut el premi Goldman (Nobel del medi ambient) i el Joan Alsina de drets humans. Incomoda tant que una periodista li ha preguntat si la seva idea de viure sabroso (lema del Pacte Històric durant la campanya electoral) és ocupar la luxosa casa destinada als vicepresidents –els pobres, ja se sap, frisen per allò que no els pertoca ni econòmicament ni políticament– i ella ha respost amb contundència: “Viure sabroso és viure amb dignitat, sense por, amb garantia de drets, amb educació, amb salut, amb sobirania alimentària. No estic aquí per un càrrec o per una casa sinó per fer canvis al meu país.” Quina dona més perillosa: una nadie al poder!