Alfonso Guerra, d’ultratomba

En política hi ha els gerros xinesos, que una vegada jubilats fan nosa –com Felipe González o José María Aznar–, i després hi ha els que tan sols arriben a la categoria de cendrers, igual de prescindibles però més barats. Aquest segon seria el cas d’Alfonso Guerra, exvicepresident del govern espanyol, que de tant en tant torna de la ultratomba mediàtica per alliçonar els adversaris, especialment els de les seves pròpies files. No hi ha res que faci salivar més González i Guerra que fustigar aquells que els han succeït en el càrrec, ja sigui Rodríguez Zapatero, ja sigui Pedro Sánchez. Com la dita: amb amics així no cal oposició. Aquesta setmana Guerra s’ha fet entrevistar a la ràdio per opinar sobre l’actualitat, quan fa temps que l’actualitat l’ha arraconat a ell. Primer li van preguntar sobre les lamentables paraules inicials que Sánchez va dedicar als immigrants morts a la tanca de Melilla, qualificant els fets “d’assalt violent” i obviant la catifa de cadàvers asfixiats amuntegada sota les botes de la policia marroquina. Segons Guerra, Sánchez va opinar sense tenir encara totes les dades a la mà perquè sovint els presidents es veuen obligats a fer-ho en base a un paperet que els passen els caps de premsa. Home, si aquest és el sentit de la responsabilitat que atorga a un càrrec tan important, s’entenen millor alguns comportaments d’ell mateix i de González quan van anar tombant el govern socialista cap a la dreta fins a parar la catifa vermella al triomf d’Aznar. Després li van fer opinar sobre Feijóo: “És millor que els d’abans però ja ha comès algun error, com ara anar a Catalunya a parlar bé dels catalans.” Ni tan sols va caure en el detall que havia dit catalans en lloc d’independentistes. Guerra, l’alliçonador, que sempre més anirà associat a les acusacions d’ús privat dels avions militars o d’habilitar despatxos a germaníssims de feines fosques. Res, dispensem-li el tracte merescut pels vells cendrers: ventilem per fer marxar la pudor de recremat i oblidem on el vam deixar la darrera vegada que vam fer endreça.