Mentre duri l'agost
Haig de confessar que quan veig un senyor sense samarreta pels carrers d'una ciutat, posem-hi Barcelona, posem-hi la que vulgueu i segur que hi haurà algú campant a cos descobert, haig de confessar, deia, que la majoria de cops em fa mal d'ulls i m'estimaria més que aquelles panxes botides i aquells saxons desbordats i aquelles pilositats anàrquiques i profuses quedessin ocultes sota algun complement tèxtil que des que la humanitat va decidir optar per la civilització se'n diuen peces de vestir o, en una paraula, roba. I he dit “quan veig un senyor sense samarreta” perquè de senyores no n'hi sol pas haver que circulin espitregades fins aquests extrems, ep, o almenys no he tingut ocasió d'assistir a cap acte ambulant d'exhibició pública de pitreres femenines, i si alguna ment maliciosa em diu què més voldries, jo dic que no ho voldria pas: tenint en compte que el catàleg masculí és majoritàriament digne de ser tapat, respecte del femení no hi ha cap raó objectiva que faci pensar que hagi de ser gaire més vistós, i en els casos que sí que hi ha vistositat, un servidor és d'aquells que quan no les pot haver diu que són verdes.
Sigui com sigui, el cas és que si la gent corre pels carrers sense samarreta (o sense pantalons), ens pot fer més o menys mal d'ulls però no tenim altre remei que posar-nos-hi fulles, perquè difícilment podríem trobar un argument compatible amb la llibertat individual. Ara bé, una cosa és l'efecte visual i l'altre l'efecte nasal i tàctil. I aquí sí que hi ha una raó per fer vestir tota aquesta colla de desaprensius que suen les cansalades com fa tothom però que, a diferència de la majoria, van expel·lint la fetor corporal i refregant carns i pelleringues pels respatllers de seients d'establiments i transports públics on després una persona com ara jo o vosaltres seu i es troba que s'aixeca xop de suor però no pas de la seva, sinó del senyor que ha decidit utilitzar la llibertat individual per enganxar les conseqüències als altres. Porcs.
