Rosenthal i la valquíria

Recordant David Rosenthal, jueu nascut a Nova York, traductor a l’anglès de La plaça del Diamant, Tirant lo Blanc, etc., he pensat en una de les referències més rebregades de Josep Pla: la distinció entre amics, coneguts i saludats. Molts que l’esmenten no semblen haver llegit res de l’escriptor i el citen de forma esbiaixada, com si Pla distribuís les relacions humanes a la manera del catecisme: la Santíssima Trinitat és el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. L’escriptor, però, ho matisa més i formula la terna després de considerar les seves personals relacions humanes: “No crec haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones, cosa que, en l’època que hem viscut, no em desplau gens. En aquest aspecte de la vida hi ha els amics, els coneguts i els saludats. Rarament he arribat a conegut. He format part del bloc dels saludats.”

Tornant a Rosenthal, segons la perspectiva de Pla –i això demostra que la classificació no val per a tothom-, no crec que arribéssim a ser amics, però sí que vam ser més que coneguts. A principis dels setanta vam relacionar-nos durant uns mesos, perquè l’americà va compartir el nostre –i perdonin– llegendari pis d’estudiants de Canuda. Després va passar el temps i vam perdre’ns de vista. Un dia que per atzar ens vam reveure em va explicar que s’havia aparellat amb una madrilenya, crec, i que vivia a la capital (sí, si us plau per força, també la nostra). De seguida, amb una rialleta sardònica, va exclamar que, a Madrid, quin descans quan posaves la ràdio o la tele, paraves l’orella al carrer o en un bar, t’asseies en un espectacle o passaves al costat d’un escola, furetejaves en una llibreria o compraves premsa...; quin descans, deia, no haver de patir per la llengua que sents i que veus! Ell, novaiorquès i anglòfon, quan vivia a Barcelona podia haver-se mantingut enllà del bé i del mal lingüístic, però mai no ho feu. Com a catalanòfil actiu, patia per la llengua malmesa i substituïda, no hi podia fer més. A la nova residència, vet ací que no havia d’amoïnar-s’hi.

Un altre cas “lingüístic” viscut de prop el va protagonitzar qui va ser llavors –fa cap a la cinquantena– la meva parella. Era una jove alemanya d’aspecte ari –rossa, ulls blaus, pell blanca...–, una valquíria sense cavall i postwagneriana; vaja: que ningú no l’hauria confós amb cap indígena. Acabada la universitat a Berlín, pràcticament no sabia res de la llengua catalana, i tampoc no parlava espanyol. De vacances amb unes amigues, va venir a parar al meu poble –seria massa prolix explicar-ne el perquè– i, ja instal·lades, van anar a la botiga a comprar queviures. Una d’elles, mirant la mestressa, tímidament va articular el mot anglès fruits, que la Juanita va entendre perfectament i els va assenyalar una caixa de préssecs tot exclamant enriallada “préssecs, préssecs!”, que elles van interpretar “pre sex, pre sex!”. Es van mirar atònites perquè de moment van suposar que aquella varietat de peaches afavorien la libido...; temps després encara reien en recordar-ho.

Per a consideració dels que han envellit a Catalunya i no se’ls escapa cap mot en català, aquesta noia, de no saber res de la llengua del país, al cap de sis mesos enraonava amb la meva àvia, que no podia parlar cap altra cosa que català. Mentre la vaileta “s’immergia” i fins que ens en vam cansar, l’acompanyàvem quan anava a comprar a cals senyors esteves –fa cinquanta anys encara n’hi havia prou a Barcelona– per delectar-nos amb un espectacle assegurat. Quan la filla putativa d’Odin saludava i demanava el que fos en un impecable català, les cares d’incredulitat que posaven amo i dependents eren memorables. Mig refets de l’estupefacció inicial, balbucejaven en espanyol alguna frase relacionada amb el com pot ser que tu/vostè, etc. I ella els responia que encara no sabia castellà i que si li farien el favor de seguir en català; si era un dia que estava d’humor, també els proposava que, si els abellia, podien seguir la conversa en alemany, anglès o francès. Llavors el descontrol dels esfínters emocionals de l’establiment arribava al punt més alt. Ja refets, es tramitava la compra, i arribava el tercer acte: les felicitacions per parlar millor que ells mateixos.

En fi, anècdotes relacionades amb l’idioma turmentat, i probablement crepuscular, d’un país acomplexat i sotmès.