El silenci

Li agafa la mà, amagada darrere la columna, mentre l’amiga que l’ha acompanyada a Nova York s’ho fa amb el noi que van conèixer a l’autobús d’anada. Ell s’hi va fixar i va donar el número de telèfon a l’amiga: podien anar a un concert o sortir a divertir-se. L’amiga va dir que no; visitaven uns parents i no tindrien temps, però al final li va escriure. Van anar al bowling i després el noi els va pagar les hamburgueses i les begudes; ara espera que els pagui els bitllets de tornada a Pennsilvània. No els queda res. Tot el que hi havia al moneder espellifat ho va haver de donar a la clínica de Manhattan. Les dones de la clínica de Pennsilvània li havien dit que estava de deu setmanes; resulta que són divuit. I el procediment dura dos dies. L’escena de la pel·lícula Never rarely sometimes always d’Eliza Hittman, a Prime Video, descriu amb silencis, que expliquen molt millor que un diàleg farcit de tòpics el que suposa la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre l’avortament. Que els passi a dues adolescents ajuda a comprendre la magnitud de tot plegat més que els laments de Michelle Obama o les xifres de casos. És empatia? És la denúncia d’uns drets arrabassats perquè el silenci amb el qual s’oculta una opció i decisió lliure deixi de ser estigma, pecat i delicte.