Després de les vacances

Què passarà a la tardor, després de vacances? De 4 dies i 3 nits d’hotel que tothom diu necessitar com a conjur psicològic d’una pandèmia, d’una guerra i dels preus destrossant les butxaques? A la tardor notarem més l’asfíxia de la inflació desenfrenada i es preveuen mobilitzacions a la majoria dels països europeus. Bèlgica ja es va avançar el 20 de juny: 70.000 treballadors al carrer reclamant al govern que freni el cost de la vida. Al Regne Unit s’ha iniciat una campanya per deixar d’abonar la tarifa de la llum. Itàlia també es prepara per a una rentrée calenta... Mentrestant, Rússia resisteix, no sembla que l’afectin de manera determinant les sancions occidentals –té altres socis: l’Índia, la Xina, el Brasil i Sud-àfrica importen més petroli del que ha deixat de comprar la UE– i es reserva l’opció de tancar totalment l’aixeta del gas en els mesos més freds. En aquest context que afecta sobretot la població més vulnerable –la que no fa tres nits d’hotel– s’està produint una espectacular escalada en la cursa d’armaments per exigència persistent dels EUA, líder en el sector de la fabricació i venda. Aquest 2% del PIB que els aliats han de destinar a defensa no és un sostre per assolir, sinó un sòl des del qual partir i enfilar-se fins allà on l’amo mani, gràcies a Putin, que li ho ha posat fàcil. Si vis bellum para bellum no falla: les armes no són peces de museu, demanen camp de batalla –quants conflictes estan creant al món?–. La seva voracitat menja allò que ens permet viure: la salut, l’educació, el treball per més pal·liatius que hi posin els governs –i això si només som víctimes indirectes; les altres, no ho expliquen.