“Les noves vegueries posen les bases de la reinterpretació del paper de les diputacions, però aquest és un tema que els polítics eviten de tractar
El Consell de Direcció del Servei Català de la Salut va acordar, el passat mes de maig, iniciar la tramitació de la nova delimitació de les regions sanitàries de Catalunya, fent-les coincidir, per primera vegada en la història, amb les vuit vegueries, a excepció de Barcelona, que, a causa del seu volum la divideix en tres. Això vol dir que a partir del 2023 el Penedès tindrà una regió sanitària que coincidirà amb les quatre comarques que formen la vegueria del Penedès. Aquest podria ser el principi d’un desplegament de serveis que els penedesencs esperen des de fa anys i que, en el cas del servei de salut, va ser molt reivindicat durant el confinament derivat de la covid-19. Precisament, en aquell moment es va fer palesa la incoherència en l’aplicació de criteris diferents per a diferents regions sanitàries que afectaven les comarques del Penedès de forma caòtica i, sovint, poc congruent amb la realitat de cada zona.
en vegueries guarda una lògica històrica, però també territorial. L’actual mapa, que es recull a l’Estatut del 2006 (amb l’afegitó posterior del Penedès), parteix de l’informe Roca de 2001, elaborat per una comissió d’experts liderada per Miquel Roca i Junyent. Aquest informe fa una proposta d’organització territorial amb l’objectiu de racionalitzar l’administració pública i fer més eficaç la prestació de serveis públics a la població. L’informe preveu tres nivells d’administració: la municipal (ajuntaments i entitats municipals descentralitzades), la comarcal (consells comarcals) i la regional, que preveu la fusió de les províncies i àmbits funcionals de la Generalitat en vegueries (i que afectaria, fonamentalment, les diputacions). Quan la Generalitat desenvolupa els àmbits funcionals d’actuació com a marcs de les noves vegueries està posant les bases de la reinterpretació del paper de les diputacions, però aquest és un tema que els polítics volen veure lluny i eviten de tractar.
, però, és va obrint pas amb el temps. Mentre es desenvolupa el desplegament de les noves regions sanitàries a Catalunya, des d’altres conselleries s’estan posant les bases per fer arribar els serveis de la Generalitat més a prop de la gent. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i l’Institut Català de l’Energia han començat a treballar amb la voluntat de plantejar solucions adaptades a la realitat de cada comarca, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats i dubtes de la població. Aquesta nova manera de treballar que arriba a causa de les necessitats generades pel context d’emergència climàtica tindran, a mitjà termini, rèpliques en altres departaments de la Generalitat i, vulguem o no, d’aquí a uns anys tindrem una administració molt diferent de l’actual en la seva manera d’afrontar la relació amb els ciutadans. I només pot ser així.
cada vegada més una democràcia més oberta i directa. Els pressupostos participatius, les proves de consells oberts i els espais de representació per barris són eines que en els últims anys han anat cobrant personalitat en la política municipal. I aquestes eines afavoreixen la participació, la responsabilitat i la implicació de la ciutadania en la presa de decisions. Aquestes noves fórmules fan aflorar una ciutadania més implicada i compromesa amb les decisions que l’afecten. I només així creix la democràcia real, la democràcia directa. I només així ens preparem per decidir coses cada vegada més importants: quin model de gestió dels residus volem? quin model de salut volem? quin model d’educació volem? quin model d’administració volem?
tenen múltiples respostes. I perquè la població pugui fer una tria responsable necessita tenir tota la informació al seu abast. I aquí és on ha de canviar la mentalitat dels polítics, des dels locals fins als nacionals. Necessitem polítics transparents, disposats a compartir amb la població els èxits i els fracassos i entendre que els errors són oportunitats de millora per a tots. Un sistema de democràcia real ens hauria de portar a entendre la política com un espai compartit on tothom treballi en benefici de la comunitat i es deixin enrere els interessos personals i partidistes que tant de mal ens han fet els últims anys. Hem obert el camí. Ara falta transitar-hi.
