De tant anar a l’era...

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha insinuat aquesta setmana que l’aplicació del 25% de castellà a les escoles catanes genera seriosos dubtes de validesa per “vicis d’inconstitucionalitat”. La veritat és que mai no havia estat tan ben acompanyat el concepte, perquè si una cosa és viciada a Catalunya és el camí que prenen les decisions polítiques per acabar esdevenint inconstitucionals. Podríem dir que de tant anar a l’era al final fan el camí amb els ulls embenats i tot.

De fet, ja hi havia qui havia demanat que es pronunciés el Tribunal Constitucional. I perquè ho faci, de moment, no s’aplicarà per al curs que ve i hi ha molta gent que ho celebra. Perquè no ens enganyem, els nostres fills el castellà l’aprenen sense voler i tot.

Però, el cert és que cap de les decisions preses dona cap garantia de protecció del català, que —tots ho sabem—, en aquest joc, és la llengua vulnerable. Perquè arribats en aquest punt no podem afirmar indiscriminadament que els nostres fills saben el català perquè alguns no el saben. I ja no n’hi ha prou de posar el català a les aules. S’ha de posar al carrer, al mòbil, a les plataformes i als jocs... S’ha de posar a la vida. Que és com s’aprenen les llengües: vivint i a força d’anar a l’era.