Objectius inassolibles

D’avui en dos mesos començarà el nou curs escolar. I les incògnites encara no s’han resolt. Arribarà el dia 5 de setembre per als de primària o el 7 per als de secundària i molt em temo, com fa temps que ho denuncien els i les mestres, que els alumnes i els pares ens trobarem en la majoria de casos en una situació surrealista. I el que més em rebenta és que passarà com tantes altres vegades en aquest país, anirem fent i entre els uns i els altres quedarà per resoldre. El dia a dia se’ns menjarà i ja es mirarà de posar-hi remei de cara el curs que ve. O amb pedaços. I qui dia passa any empeny. No s’hi val a improvisar. Ni en aquest sector ni en cap altre d’una sensibilitat social tan alta. I l’educació, com també en la sanitat, dona aquesta sensació. Improvisar vol dir fer alguna cosa sense haver estudiat ni preparat res, fer-ho perquè el moment t’ho requereix. Vinc d’un ram en què es valora la capacitat d’improvisar, però els puc ben assegurar que no és una qualitat innata. A mi em van ensenyar que la millor improvisació és aquella que està preparada, documentada. I la traça del professional és que no es noti, que sembli natural. Per tant, doncs, i preveient la situació, al departament no li hauria d’haver costat tant d’estudiar-la, contrastar-la amb els sectors que el coneixen de primera mà i, com a resultat d’escoltar què diu l’altre, actuar de manera sensata: contractar i ampliar plantilles i serveis si és el que et demana el nou pla que estàs dissenyant. I no pretendre que els efectius surtin de sota les pedres del pati. És l’educació de la nostra mainada. És el futur d’aquest país que una vegada més es compromet per no sé ben bé quina estratègia. Els motius que s’esgrimeixen per fer-ho és que garanteixen una millora de l’aprenentatge, equitat social, conciliació familiar i transformació feminista. La intenció no dubto que és bona, però en aquestes condicions els trobo objectius inassolibles.