Insolvència contrastada

Com que m’estreno en aquesta secció miraré, com diu el segell de la marca, de mantenir la calma i evitar adjectius altisonants, com recomanava Pla. Del personatge del qual parlaré és del tot adequat recordar allò que pels seus fets el coneixereu.

Alejandro Blanco, president de l’olimpisme espanyol, ha estat aquests darrers mesos un actor principal de la nostra actualitat mediàtica, presentat sovint com un dirigent de prestigi reconegut.

Va proposar-se, per bé o per mal, presentar una candidatura espanyola als jocs d’hivern mirant d’engalipar el govern català, que fa una dècada que hi treballa, amb la idea que li convenia un acord amb Aragó, que en aquest dinar es va trobar la taula parada. Sense entrar en la discussió fatigosa sobre els ets i uts de la negociació finalment el resultat objectiu és que no hi ha candidatura. Fracàs de Blanco, doncs, sobretot perquè ell mateix ha dit que el COI considera que Barcelona i els Pirineus eren el millor lloc per fer uns Jocs el 2030.

No és el primer daltabaix. A Tarragona recorden perfectament com el president del COE va ser incapaç de portar a bon port els Jocs Mediterranis del 2017. Davant la magnitud de la tragèdia que s’apropava es van haver d’ajornar un any i es van acabar fent gràcies a la intervenció a última hora del govern de Carles Puigdemont.

Catalunya, i de rebot Aragó, no són les úniques que lamenten la participació de Blanco en grans projectes de moment fallits. Madrid ha perdut tres oportunitats de ser ciutat olímpica sota el mandat de l’actual president del COE. En l’última, l’elecció del 2020, va tenir el seu pitjor resultat. El director de la candidatura era, és clar, Blanco. En ser nomenat tothom va considerar que era l’elecció correcte pel càrrec, sobretot, si se’m permet finalment la ironia, les ciutats rivals.