Safe

No sé per què, durant tot aquest temps de pandèmia, no havia pensat abans en Safe, una pel·lícula que el meu estimat Todd Haynes va realitzar l’any 1995 tenint present la por al contagi provocada per la sida i la proliferació de sectes que, almenys als EUA, predicaven a favor d’una “vida en la puresa” apartada del món. No em va revenir buscant pel·lícules que, per així dir-ho, anunciaven situacions equivalents a la que vivim amb la covid-19, que persevera, malgrat que majorment hem fet com si ens n’oblidéssim.

Ni vull ser apocalíptica ni viure amb por, però el bitxo hi és i ha encalçat moltes persones que fins ara no s’havien contagiat. N’hi ha que, a partir d’una experiència en què només s’han sentit una mica refredats o cansats, ho minimitzen, però altres em diuen que no saben si els ha passat un tractor o un tanc per sobre. Insisteixo que no vull tenir por, però resulta que, almenys que jo sàpiga, no l’he passat: de quina manera pot reaccionar el meu cos? Potser hauria de ser més sincera i dir que no m’agradaria tenir por, però que en tinc prou per pensar que no m’hauria d’haver fet petons amb la gent amb la qual, fa un parell de dies, vam celebrar els 60 anys d’una amiga estimada. Sí, ho sé, no podem renunciar al millor de la vida arrapant-nos a la idea perversa de la seguretat (safe) perquè, de fet, no hi ha més remei que afrontar la incertesa: “Tenim la vida a l’encant.”

En tot cas, vaig arribar a Safe buscant pel·lícules sobre dones atrapades en l’espai domèstic que, suposadament, les protegeix. Recomano veure-la sense explicar-ne res. Només una cosa: Julianne Moore, esplèndida, interpreta una dona amb por a contaminar-se de tot; el seu problema, però, potser és un altre que no sap.