Un món menys educat

Primera fita de l’objectiu 4 de l’Agenda 2030: assegurar que tots els nens i totes les nenes del món acabin els cicles d’ensenyament primari i secundari, que ha de ser gratuït, equitatiu i de qualitat. La mateixa ONU, que el 2015 aprovava els 17 objectius per a un desenvolupament sostenible que s’havien d’aconseguir el 2030, adverteix del fort retrocés global que s’està donant en la vessant educativa com a conseqüència de les successives i implacables crisis humanitàries que destrossen la vida de la infància. Retrocés? Sí, i no pas menor: el 2016 els nens afectats eren 75 milions i actualment són 222 milions (augment del 196%). Més dades preocupants: d’aquests 222 milions, n’hi ha 78,2 que estan sense escolaritzar (el 54% són dones, el 17% pateixen dificultats funcionals i el 16% són desplaçats forçosos), 120 que van a classe però no poden obtenir els mínims nivells de competència en matemàtiques i en lectura, i 24 que malgrat assolir aquests nivells necessiten suport psicosocial en viure en contextos convulsos i violents. El món no els estima. El 84% de la infància que no accedeix a un centre ha nascut en països que arrosseguen llargs conflictes, com ara Cisjordània, Gaza, Nigèria, el Pakistan, Etiòpia, Mali, Sudan, Iemen, Nigèria, Bangladesh... (i ara Ucraïna: la guerra afecta 5,7 milions d’escolars). Què passa quan s’interromp el dret a l’educació? Que es perd el dret a conèixer els altres drets i a lluitar per ells, que es cau en la indefensió més gran, que augmenten els abusos i les violències. A qui li interessa un món menys educat?