Desobeir

La de la desobediència és la pugna política del moment. Davant la manca d’una estratègia treballada, i sobretot acordada, entre els diferents actors independentistes, els gestos de desacatament a l’Estat semblen haver-se convertit en el gran recurs, o gairebé l’únic, per intentar injectar una mica de nervi al moviment. El president Quim Torra va ser un dels primers a intentar explotar aquesta veta quan, sense encomanar-se a ningú, va protagonitzar l’episodi de la pancarta. I ja es va veure com va acabar. De relats sobre desobediència n’han vingut més a posteriori, la majoria focalitzats al Parlament i amb decisions psicotròpiques de la justícia espanyola com a principal argument detonant. Per si no ho han endevinat encara, parlem dels casos de l’acta del diputat Pau Juvillà o, el més recent, el batibull per la delegació de vot de Lluís Puig; uns episodis que, bàsicament, han estat actes de reafirmació individual, sovint descontextualitzats del moment polític i, sobretot, sense cap tàctica conjunta i identificable al darrere. Tot rauxa, i de seny, més aviat poc. La cosa seria com la d’aquell futbolista que fa un esprint per caçar una pilota que, d’antuvi, ja sap que es perdrà fora de banda. Un esforç del tot inútil, però que la graderia més abrandada aplaudirà amb delit. I d’això es tracta. Possiblement aquesta manera de fer posaria dels nervis Henry David Thoreau, el pare ideològic de la desobediència civil, que propugnava que, entre altres coses, aquesta ha de ser una eina de lluita sostenible en el temps i políticament coordinada. Perquè, com es pretén doblegar tot un Estat, si no? Amb gesticulacions aïllades que, a més, aplanen el camí per a més repressió posterior? Potser el pecat original cal buscar-lo en tots aquells polítics i opinadors irresponsables que, en el seu moment, no van parar de repetir que això era a tocar, sacrificis els justos i que la república ja cauria del cel sortint al carrer un cop a l’any per la Diada. Aquells últims 100 metres, Déu n’hi do que llargs que s’estan fent.