De la part feble no es pot estirar més

Una vegada més, Càritas radiografia la realitat social sense embuts: la crisi que arrenca del 2008 castiga cruelment un nombre creixent de persones; una notícia que ens arriba –significativament– al costat d’una altra: la de les dificultats per acordar un pacte de rendes que apaivagui els efectes de la inflació desenfrenada contra el cistell d’anar a comprar. Anem a pams. Càritas va atendre el 2021 un 12% més d’usuaris a Catalunya en comparació amb el 2019, i això es concreta en 98.797 llars, on viuen 241.864 éssers humans. Sent la xifra elevada –i més ho seria si s’hi afegissin les dades d’altres entitats del tercer sector–, és important observar, quan es va al detall, que l’exclusió residencial s’imposa a qualsevol política per garantir el dret humà d’un habitatge digne (política insuficient? Impotent davant els poders especulatius?). També que la precarietat laboral continua sent una problemàtica sagnant, tant pel que fa a l’índex d’atur com per la resistència de la figura del treballador pobre que amb el seu sou no accedeix a cobrir les necessitats bàsiques; què hauria passat si no s’hagués aprovat l’augment del salari mínim interprofessional? Jo no diré que el govern no hagi pres i estigui prenent mesures per afrontar aquesta mena de tsunami que ens arrossega cap al pedregar, però les desigualtats passen per davant i l’empobriment augmenta. Llavors és l’hora que les negociacions pel pacte de rendes fructifiquin i que la part més forta sigui prou lúcida i socialment responsable per rebaixar el marge de beneficis, perquè de la part més feble ja no es pot estirar més.