Nenes que ja no són nenes

Finals del 2007, la Ghulam, una nena afganesa d’11 anys, mocador rosa, asseguda al costat del marit, un home de 40, turbant blanc i llarga barba, mirant-se’l de reüll i espantada, darrere seu un mínim attrezzo de coixins i cortines de colors que no cobreix la decrepitud de la sala ni l’immens drama que conté l’escena. La fotografia és de Stephanie Sinclair i fou premiada per la Unesco com a denúncia de la pràctica dels matrimonis forçats i infantils en contextos on a l’atavisme patriarcal s’hi afegeix la pobresa i la necessitat de les famílies d’obtenir mitjans de subsistència. Han passat 15 anys i un reportatge d’Àngel Sastre per a Planeta Futuro, situat en el mateix país i amb el revelador títol Vendre una nena per menjar, recull el futur que s’endurà l’Afasana, de 8 anys; l’Afshin, de 3, i l’Afsal, de 4, casades a canvi d’uns diners que els han de permetre alimentar-se a casa del comprador que se’n farà responsable i als pares assolir ingressos –entre 300 i 2.300: preus de mercat– i continuar amb la seva vida de misèria. En el reportatge, les protagonistes hi són ben retratades davant d’uns atrotinats habitatges i en els seus rostres jo ja no hi sé veure signes d’infantesa i m’imagino que les mares, que a casa dels talibans no compten per a res, deuen resar en la intimitat perquè els postors no exerceixin com a marits fins que aquests cossos menuts creixin, es desenvolupin i estiguin preparats per parir, si no... una boca menys! (Unicef: el desesper i la gana a l’Afganistan i a d’altres parts del món estan fent augmentar la incidència dels matrimonis forçats.)