Francesc Cabana
Quadern d’economia
Indústria catalana sense capital
L’economia catalana té dues característiques indiscutibles. La primera és que fins al 1950, aproximadament, era una economia industrial amb un sector que predominava: el tèxtil. Catalunya va ser la primera regió econòmica del sud d’Europa que es va industrialitzar seriosament.
La segona característica és que del 1950 ençà, o sigui, des del moment en què l’economia catalana es desenvolupa i es modernitza, la indústria, tot i mantenir un pes important, va perdent pes total i relatiu. El sector tèxtil rep una forta patacada quan les fronteres de la Unió Europea s’obren. El sector industrial que pren el relleu al tèxtil és el sector de l’automòbil, si tenim en compte la facturació de les empreses.
En la seva primera època, la Ford americana, quan s’instal·là a l’avinguda Icària de Barcelona, amb el nom de Ford Motor Ibérica, feia el cotxe en la seva totalitat i el venia directament. Avui, la SEAT, que és l’empresa industrial més important de Catalunya, és l’única fàbrica d’automòbils a Espanya que fa –o demana que es faci– tot el cicle complet de l’automòbil, des del projecte, fins als acabats. La SEAT fabrica les peces principals del motor, però la majoria són encarregades a empreses especialitzades, posteriorment subcontracta el transport dels vehicles acabats i té una xarxa de venda estesa per tot el territori.
Totes les altres empreses del sector que hi ha a Espanya es dediquen a fer una feina de muntatge de la totalitat de les peces que els arriben de l’empresa mare.
Catalunya no té una fàbrica pròpia d’automòbils i la principal raó és la manca de capital. Aquest argument ha sortit i anirà sortint en aquests articles: Catalunya no té el capital que requereixen les grans empreses. I no el té perquè no té un estat al darrere. Aleshores, el seu paper s’ha reduït a operacions de muntatge i de fabricació de peces que requereixen uns coneixements especials. Catalunya té talent i no l’espanta adaptar-se als diferents tipus de peces que li demanen. Com a conseqüència, tenim dotzenes d’empreses que fabriquen peces de l’automòbil: des dels retrovisors fins al canvi de marxes. El fet no em preocupa gaire, si bé demostra una vegada més que Catalunya no pot tenir grans empreses privades. No tenim un Rockefeller o parent d’aquest que li financi el projecte. Ens hem d’acontentar amb les peces petites, especialitzades i difícils de fabricar, que tenen sortida en el mercat internacional.
Catalunya tenia una fàbrica d’automòbils de categoria, la Hispano Suïssa, que fabricava uns cotxes que ara són una peça de museu, que tenien un gran nivell tècnic, comparable als altres models europeus i americans, i que si no va seguir la seva cursa va ser per la manca de capital dels accionistes o dels inversors catalans.
Durant els anys vint del segle passat, Catalunya a més de la Hispano Suïssa va tenir l’Elizalde, de la qual els competidors deien “Elizalde, Elizalde, no te quiero ni de balde”, però que no era una dita correcta, perquè el model era bo, però amb una producció petita. Després de la guerra, Elizalde va ser comprada per l’INI i Franco va portar la fàbrica a Alcalá de Henares, on fabricava els motors de les avionetes del “glorioso ejército”. En definitiva, la indústria catalana es mantindrà, però amb un pes inferior al que tenia abans. La seva especialitat serà la construcció mecànica petita o mitjana destinada a l’automòbil o a qualsevol altra fàbrica de productes metàl·lics. Tot i això, és un sector exportador i disposa d’una clientela d’empreses que no existien a Catalunya.