El gran negoci de l’amic americà

Tancar una venda, sobretot quan és d’un gran import, produeix una pujada d’adrenalina comparable a poques coses. De fet, l’èxit dels grans venedors es fonamenta en dues coses: canalitzar l’increment dels neurotransmissors positius en la pròxima venda, cosa que porta a encadenar múltiples contractacions, i, segona cosa, aprendre dels motius que han portat a una venda fallida i assumir-ho com una dificultat més a vèncer.

La cara de satisfacció de Joe Biden quan va pujar a l’Air Force One per tornar als Estats Units era la del venedor que ha tancat una de les millors operacions de la seva vida. Tornava a casa amb les butxaques plenes i deixant els seus “clients” –en aquest cas els “socis europeus” de l’OTAN– convençuts que la cimera els havia reforçat. Vull creure que entre aquell grup de polítics n’hi devia haver ni que fos un que dins seu pensava que els nord-americans els havien aixecat la camisa, empenyent-los a una compra d’armament massiva que no pot fer res més que perjudicar una economia, l’europea, que fa aigües per tot arreu.

La cara de felicitat de Pedro Sánchez era pròpia dels personatges valleinclanescos de Bienvenido Mr. Marshall, l’obra mestra del cineasta espanyol Luis García Berlanga. Per fi Sánchez havia tingut els seus moments de glòria al costat de l’amo, convençut que havia escrit una de les moltes pàgines glorioses de la història d’això que en diuen Espanya. Què ha aconseguit Pedro Sánchez a canvi d’uns moments de tele i una foto (espero que dedicada)? Fent un resum ràpid: doblar la despesa militar fins a situar-la en un 2% del PIB –cosa que carrega encara més la llosa del deute públic espanyol–; trencar relacions comercials amb Alger i passar a dependre del gas liquat nord-americà (molt més car que l’algerià); estrènyer relacions amb el Marroc, un país que permanentment fa xantatge a l’Estat espanyol fent servir els immigrants com si fossin bales i que a més espia el mateix president espanyol; acceptar més presència militar dels EUA en territori espanyol gratia et amore...

Europa s’ha deixat embolicar en una guerra que, d’entrada, té dues conseqüències clares: ens fa més pobres i redefineix el concepte de mediació per la pau. Ara fer de mitjancer en un conflicte bèl·lic consisteix en subministrar més i més armament a una de les parts. No pas a aturar les hostilitats de l’agressor en una cimera de pau internacional fent servir els mecanismes existents (Nacions Unides) o creant-ne de nous si cal. I no s’hi val a dir que és la manera de protegir Ucraïna. La manera de protegir-la és aturant que la continuïn atacant, no pas posant més llenya al foc.

Cal preguntar-se per què els europeus semblen no mostrar cap interès per aturar aquesta guerra. Potser hauran de donar explicacions sobre tractats firmats que no s’han complert?

VladÍmir Putin no és pas cap sant, però per entendre per què passen les coses en aquest món cal mirar-les des de tots els punts de vista, inclòs el del que tots els mitjans de comunicació i governs qualifiquen d’“enemic”. I sempre cal veure qui treu més profit d’una guerra. En el dia d’avui Rússia està traient molt de rèdit, però qui s’omple les butxaques corrent un risc zero són els Estats Units. La Xina s’ho mira més o menys de lluny, perquè encara no és el seu torn.

Al final d’aquest conflicte, Europa estarà econòmicament trinxada per problemes que són anteriors a aquesta guerra –i que no afecten només el vell continent– i que tenen a veure amb la imprudència dels organismes internacionals d’imprimir bitllets com si no hi hagués un demà i crear una bola de deute mundial impagable. Ens diran que tot és culpa de Putin, però no és veritat. Les arrels del que patim i del que es pronostica que patirem són molt profundes i tenen a veure amb un canvi en la balança de poder mundial que està per sobre dels estats. En una reconfiguració de les estructures econòmiques i en l’esgotament d’un model capitalista liberal que alguns voldrien substituir pel model del comunisme capitalista, basat en el control de la ciutadania i la supressió del pensament lliure. Un món on els ciutadans són matèria subsidiària del poder. Com diuen a la sèrie The Wire (tot i que diria que la sentència no és seva), “si vols saber la realitat segueix el rastre dels diners”. Feu-ho, i descobrireu que tot està relacionat i que res és exactament el que sembla. Que hi ha antagonistes que són aliats i que senzillament aparten del camí altres competidors...