‘Però... qui va matar Harry?’

L’estiu del 1984, el meu pare va tenir un despreniment de retina i, després de passar el dia en una clínica de Barcelona, la mare i jo anàvem de nit a veure una de les pel·lícules de Hitchcock (que va fer tan presents els ulls, sovint agredint-los, com una manera d’inquietar els espectadors) que havien tornat a exhibir-se en sales anys després que el director les hagués retirat de la circulació: enumerades cronològicament, La soga, La finestra indiscreta, Però.... qui va matar Harry?, la segona versió de L’home que sabia massa i Vértigo. Era el mes de juliol i feia molta calor, com ara. No sé si és perquè vaig veure-la a l’estiu o per la seva lleugeresa, tot i que gira a l’entorn d’un cadàver enterrat i desenterrat, que recordava la tercera de les pel·lícules amb una lluminositat pròpia d’aquesta estació. Així que me la vaig apuntar per a les “ombres”.

No l’havia tornat a veure. Quina va ser la meva sorpresa quan, només de començar, vaig observar que els colors vermellosos, taronges i groguencs de les fulles dels arbres d’un bosc on hi ha estès el misteriós cadàver de Harry són tardorals. Podia esmenar l’error, però no ho he fet pel gust de vindicar una pel·lícula que, considerada un Hitchcock rar i menor, em va resultar tan agradable com inquietant, potser perquè, en paraules del mateix cineasta, es parla del cadàver com d’un paquet de cigarretes. Ho va dir en la cèlebre entrevista realitzada per Truffaut que potser dona una altra clau de la meva confusió: “Hi trec el melodrama de la nit obscura per dur-lo a la llum del dia. És com si presentés l’assassinat a la riba d’un rierol cantaire i deixés anar una gota de sang en la seva aigua neta.” Demà: Le genou de Claire (Éric Rohmer, 1970).