Quan un polític estossega

Amb la companya Sònia Cervià, responsable de comunicació de la Coordinadora ONG Solidàries, havíem comentat que quan un polític estossega va a cinc columnes, en canvi la persistent tasca de moltes entitats en representació d’una ciutadania compromesa amb prou feines s’obre pas com a notícia. Ella ironitzava amb allò que la solidaritat no cotitza en borsa i jo m’estirava els cabells perquè veia el món a l’inrevés: com pot ser que una associació hagi de mendicar espai en un mitjà que hauria de ser el primer interessat a informar sobre la realitat al carrer tant o més que sobre partits i institucions?; que també, no diré pas el contrari, però no de manera insistent. Les entitats ens havien de perseguir o érem nosaltres que ens havíem de moure i publicar allò que d’important generés el teixit associatiu, que almenys a Catalunya és d’una riquesa admirable? L’estreta relació entre política i periodisme nascuda d’una comprensible (en part) complicitat llavors que totes les llibertats estaven a les beceroles, passa factura i resta credibilitat a la professió pel fet que s’acaba component una crònica esbiaixada i incompleta de la nostra època, massa dependent i fins condicionada pel poder que al nostre ofici li pertoca fiscalitzar, òbviament ben lluny de les clavegueres (que no a tothom esquitxen). Hi ha tema de fons més enllà de les guerres brutes perquè el desprestigi de la política i del periodisme –de vegades just, d’altres insidiosament manegat– és sempre una mala notícia. I per cert: l’estossec d’un polític encara té més portades que l’activisme social.