Tribuna
Una generació fracassada
Tot fent paràfrasi de Ciceró, quan un governant veu perillar el seu mandat és quan comet els errors més grans. És el que aquests dies es pot advertir dins el viratge estrambòtic de Pedro Sánchez. És molt més que una fugida cap endavant. És una carrera cap al precipici. No trobo cap precedent d’una desmesura similar des que tinc ús de raó. Sembla més aviat la lògica del paranoic ofuscat. Tots cap a l’infern, com la radical disjuntiva de Lluís XV de França: “Darrere meu, el diluvi.” En aquest cas, senzillament el suïcidi del sistema democràtic. Un túnel obert per a l’extrema dreta, que amenaça aquesta democràcia pèssimament servida a esquena del poble. Quina altra cosa és el progressiu desgast del poder adquisitiu? O la demencial agressió de la regressió de les classes mitjanes?
Avui som més pobres que ahir, i demà ho serem encara més. El recent debat sobre l’estat de la nació ofereix una perspectiva alarmant. Quin és el propòsit de Sánchez en ressuscitar-lo set anys després de la seva absència? Sens dubte, el seu intent de construir un relat. El seu repertori de mesures de govern s’ha diluït en hores de propaganda de la seva ineficàcia. Tal vegada, ignora Pedro Sánchez que ningú ressorgeix de les cendres sense una dosi pletòrica d’auctoritas de la qual amb tota evidència té mancança. Si més no, però, qui aconsella un home despullat de qualsevol respectabilitat moral, després de desmentir-se a si mateix amb infinites mentides que el descalcen de tot fonament de credibilitat? Tota autoritat personal sense una base ètica acaba sent un castell de cartes, orfe de la mínima consistència. I d’aquí al descrèdit, una fruita abundant en la política actual. En aquest mostrari de l’oferta nacional, els arguments els va posar l’oposició; el ridícul, aquest Prometeu encadenat d’un cap de govern, a estones noquejat. On ens pot conduir un home sense cap altre horitzó que un populisme d’esquerra rància, cridaner, dividit i desmesurat?
La meva segona reflexió a tants pedaços és la buidor d’un discurs que, a banda de fets probatoris, s’adreça suïcidament al populisme fàcil i barat. Tan barat com les escasses aportacions econòmiques d’una Calviño que sempre promet o la miraculosa pietosa de la comunista Yolanda Díaz, o la capsigrany apodíctica Irene Montero, més propícia a trastornar les categories del sexe, la raó moral de l’existència, que a sublimar la suposada grandesa de “gènere”? Tot en la carrera de Pedro Sánchez resulta sorprenent, i a aquestes altures les seves maniobres en les institucions fonamentals de l’Estat sembla que segueixen els passos del chavisme, del qual jo he tingut bona informació, i els millors mestres de l’emplaçament, un almirall, un allunyat advocat –antic protector de Chaves–, un banquer del lloc, l’editor d’un gran diari i el mateix Leopoldo López. Aquelles estratègies del militant veneçolà sembla que reforcen no tan sols les mancances de Rodríguez Zapatero, el Padrino de Pedro Sánchez, sinó també les millors maneres d’arruïnar un país i la seva economia per subsidiar després la seva misèria. Estic percebent avui dia traces d’aquell populisme en les mesures i la xerrameca oficial del govern: la ruïna de la classe mitjana, la que impedeix l’enfrontament entre l’oligarquia i el proletariat. No hi ha revolució sense confrontació, i si no existeix, s’hauran de crear, tal com l’any 1917 va fer Lenin a Rússia, atraient el seu amic jueu nord-americà per tal de crear fàbriques i proletariat. En les meves reunions al Kremlin l’any 1990 encara vaig poder usar un dels llapis de la fàbrica que va crear el pròcer nord-americà amic de Lenin.
Finalment, observo el fracàs estrepitós de la generació de líders nascuts en les dècades dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Millennials o no, ha resultat un naufragi clamorós: Pablo Iglesias, que es va fondre com el sucre, amb el chavisme a l’esquena, en tan sols quatre anys. Albert Rivera, la promesa d’un cert neocapitalisme lliberal, es va suïcidar políticament en menys de tres legislatures, malgrat el seu suport financer. Inés Arrimadas, malauradament, sembla que segueix el mateix camí. Pablo Casado no va poder suportar el pes del lideratge del centredreta, tot i el pedestal que un inepte Mariano Rajoy va posar als seus peus. Va estar mal aconsellat, pitjor la seva companyia que l’envoltava. Aquella generació de lideratges fool ha fracassat. I tots els indicis apunten que Pedro Sánchez accentuarà la nòmina amb la mateixa sort. Ni manipulant el retrat de la història podrà sobreviure, llevat que el chavisme bolivarià resulti ser la fita del seu projecte. Trist horitzó... L’alternativa? Els líders dels setanta amb les seves reminiscències d’estadistes i amb la pols de la Transició que, en veritat, no va fracassar.