Els gira-sols cecs

El noble art de la política està tan devaluat que Sandro Rosell declara sense empatx que aspira a l’alcaldia de Barcelona a través d’una candidatura formada per “un grup que no vol fer política, sinó gestionar la ciutat sense entrar en ideologies, perquè nosaltres no som polítics sinó gestors de recursos”. Venim, és cert, d’una tradició hipertrofiada de coartades ideològiques i morals que s’han acabat revelant com a enganyifes estratègiques. Penso per exemple en l’esquerranós oficial de la meva Facultat, que ja molt abans de cosificar-se en baules ben remunerades a la política professional, et llançava rajols col·lectivistes a cada cantonada sense deixar de comportar-se com l’ésser més egoista del grup. A l’altre pol hi havia el dretà mineral, que no es veia ni requerit a baixar a l’arena de la discussió política i actuava com si de petit hagués caigut a la marmita de la Raó (econòmica, of course). És un fet. Moltes armadures ideològiques han degenerat en dogmatisme o en vils mecanismes de promoció personal. El resultat és que tota ideologia és interpretada com si tingués un biaix culpable. S’ha implantat la mentida que la política és una tècnica asèptica i que les institucions han de funcionar com una gestoria. Sota la pretesa no-ideologia, és clar, s’amaga inevitablement una ideologia. És una estafa afavorida per l’ambient. Hem entronitzat el diner com a únic principi de realitat i hem reduït la persona a mesura econòmica. La riquesa dels països postdemocràtics suscita una admiració global. En nom de la seguretat, s’erradiquen llibertats i drets humans. Les societats perden capacitat d’iniciativa i emancipació sota la fèrula de governs postulats essencialment com a millors postors, és a dir, com a repartidors/gestors de subvencions. I com demostren els casos de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, moltes institucions es parapeten rere una gestió misèrrima que vol dissimular la manca de pulmó ideològic i transformador que tota comunitat ha de tenir.