Opinió

Tribuna

Educació energètica

“Tenim el territori farcit d’edificis amb façanes de vidre, que després requereixen refrigeració constant, perquè això no és Alemanya

Tot i que l’encariment de l’energia és anterior a la guerra d’Ucraïna, els preus que estem patint aquests dies per causa o amb l’excusa de les mesures preses amb relació a Rússia, i que semblen haver arribat per quedar-se molt de temps, obliguen a una reflexió sobre la tàctica i l’estratègia que en la matèria formen tant els advertiments econòmics com l’acció política al nostre país, sempre condicionat per Europa i la resta del món.

Està per veure l’efectivitat pràctica de l’impost a les companyies energètiques anunciat pel president Sánchez a bombo i platerets durant el debat de l’estat de la nació i que era desconegut per tot el seu govern, incloent-hi els companys de partit. Un país on el frau fiscal és una dada rellevant i on l’economia submergida voreja la quarta part del total, poca confiança permet albirar pel que fa a l’efectivitat en el cobrament d’aquest impost que, d’una banda, no pot ser retroactiu als beneficis ja generats i de l’altra, en la mesura en què es recapti difícilment podrà evitar una repercussió final en els costos per a la ciutadania. És una dita coneguda que “la banca sempre guanya”, que, aplicat als gegants energètics vol dir que ja inventaran com rescabalar-se del greuge, si arriba, perquè l’Estat no ha fet els deures per evitar l’acumulació de poder econòmic en poques mans, anatema d’una concepció liberal del sistema econòmic i de la capacitat d’oferta i demanda d’equilibrar-se.

Mentre l’impost no arriba (aquest i la corresponent agència, observatori o unitat administrativa que es crearà augmentant així una burocràcia que Sánchez diu voler combatre al mateix temps que ofereix places funcionarials per acontentar una part dels seus votants), mentre els anuncis no esdevenen realitat, el que sí que podem comprovar és que les mesures que ara s’hagin de prendre seran en qualsevol cas pedaços per a la situació econòmica precària de moltes famílies, que generaran altres bucles inflacionistes, que s’assemblen molt a altres mesures cosmètiques aplicades pel president Zapatero abans de deixar el càrrec i que no entomen, perquè no poden, els reptes estructurals pendents. En el cas de l’energia, per exemple, el repte fonamental d’una veritable educació energètica.

Educació, he dit, i no pobresa energètica. Ara, quasi tant com a l’hivern, és en boca de tothom que hi ha una part de la població que viu sense els recursos per garantir-se el mínim confort ambiental. Sense entrar en el fet que sigui la tal cosa –hi ha qui no està còmode si no posa casa seva o el lloc de feina per sota dels vint graus de temperatura i convindrem que no tenim cap obligació de pagar-li-ho–, el que és obvi és que l’anomenada pobresa energètica és relacional (fa quaranta anys la major part de nosaltres ho era, perquè l’aire condicionat tenia caràcter anecdòtic a les llars?), que també és circumstancial (hi haurà més pobres d’aquesta mena al Segrià que a la Cerdanya, perquè el clima és ben divers, però també entre la gent gran i molt petita, en general les més sensibles a la calor). Sense una planificació a llarg termini de les infraestructures d’energia, amb una imposició legal de mesures mediambientals inassolibles a curt termini per a la major part del teixit empresarial del país, es deixa en mans de la ciutadania responsabilitats que, o bé són del gestor públic, o bé no van acompanyades de la corresponent educació en la matèria.

Tenim el territori farcit d’edificis amb façanes de vidre, que després requereixen mantenir-los constantment refrigerats, perquè no hem recordat que això no és Alemanya, tampoc quant a hores de sol. Permetem (continuem permetent) habitatges, escoles o hospitals poc o gens estancs, on la climatització sempre serà una despesa bàrbara o una quimera. Abonem una economia domèstica altament electrificada, des de la vitroceràmica a l’esterilitzador de biberons, on fer un peix al forn (elèctric) ja quasi és més car que anar al restaurant, per després plànyer que la iaia no pugui posar el ventilador. Cada aire condicionat quasipolar intern (botigues, cines, llars... ) és insolidari amb un exterior cada cop més infernal, que reclamarem que el sector públic arregli mentre anem a bronzejar-nos a la platja al mateix sol de justícia de què ens queixem com si, i aquesta és la pitjor ignorància, mai abans ningú hagués patit una onada de calor com la d’ara.

Per malmetre la nostra educació energètica sols faltava aquesta pseudoreligió moderna de pensar que el planeta és més important que la humanitat, i que hem causat les calorades d’aquests dies, quan el que hem fet és construir amb cotó la nostra intolerància al patiment i un telescopi que demostra que la Terra ha cremat abans de la nostra arribada tants cops com estrelles hi ha al cel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.