36 vues du Pic Saint-Loup

Seguim amb Jacques Rivette arribant a la seva última pel·lícula, que va dirigir el 2009, set anys abans de la seva mort. A l’Estat espanyol es va distribuir, sense fer cas a l’original, amb el títol, precisament, d’El último verano. El pic Saint-Loup és una muntanya del Llenguadoc-Rosselló. No gaire lluny, en un château decadent i també a l’estiu, Rivette hi va rodar abans un altre film, La belle noiseuse (1991), una adaptació tan lliure com preciosa de la nouvelle L’obra mestra desconeguda, en què un pintor, Frenhofer, encarna la idea que tota creació és un fracàs. Jane Birkin hi interpreta un personatge lúcid i malenconiós (l’esposa del pintor) que no apareix al text de Balzac.

A 36 vues du Pic Saint-Loup, Birkin és tota ella dol i malenconia. Retorna al circ, que va abandonar quinze anys enrere, per fer-se càrrec de la troupe després de la mort del seu pare. Arrossega una altra pèrdua i no deu ser per res que, al principi, demani ajuda a la carretera perquè té el cotxe espatllat. A la vegada és el pretext per fer entrar en el relat un empresari milanès (Sergio Castellito) que no només surt del seu Porsche per arreglar-li el cotxe, sinó que, abandonant el seu viatge de negocis, s’introdueix en el circ, mostrat com un món en desaparició (quasi no hi ha públic i aquest ni riu les bromes dels pallassos ni aplaudeix les acrobàcies) que, potser, equival al del cinema. El cas és que per Rivette, ho recordava ahir, tot era teatre. Cap al final de film, els personatges surten de la carpa, amb vista al pic Saint-Loup, i saluden un públic imaginari com si se n’acomiadessin. Hi ha coses que semblen premonitòries. Demà: Une chante, l’autre pas (Agnès Varda, 1977).