Puigdemont, doble o res

L’advocat general del TJUE obliga a maximitzar l’aposta al president Puigdemont i la resta dels exiliats. Queda clar que si, d’aquí a uns mesos, el tribunal assumeix les seves tesis, el procés d’extradició tornarà al punt de partida, amb la diferència que els exiliats, aquesta vegada, hauran de demostrar, per elevació, que l’Estat espanyol pateix una “deficiència sistèmica” del seu aparell judicial, “una apreciació global, basada en dades objectives, fiables, precises i degudament actualitzades”. És a dir, que –si això s’arriba a produir– el següent assalt consistirà, per força, en una mena de judici a la justícia espanyola entre les quatre parets dels jutjats belgues. En realitat es tracta d’un doble o res, on cap dels resultats possibles és una victòria per a Madrid. Aquests dies l’opinió pública catalana està escoltant, astorada, un grapat d’àudios que demostren que la policia espanyola, l’estructura judicial i, fins i tot, el sistema de mitjans de comunicació estan podrits fins al moll de l’os. Han arribat a tothom les converses de dinars ben regats, on membres de la cúpula policial es vanten de fabricar proves contra els dissidents polítics davant de jutges de l’Audiència Nacional, com Fernando Andreu, o màxims responsables de grup de comunicació, com Mauricio Casals. Unes gravacions que, combinades amb el silenci, total i culpable, dels poders de l’Estat, deixen al descobert, efectivament, una deficiència sistèmica de l’aparell judicial espanyol, incapaç de desempallegar-se dels usos i costums de la dictadura. En aquestes condicions, una extradició final de Puigdemont podria alterar el més que precari equilibri que deixa el govern independentista com a gendarme de les pròpies bases. Per contra, una victòria dels exiliats als tribunals belgues demostraria l’essència turca dels jutges i magistrats espanyols. O sigui que la partida serà llarga i incerta fins a un final que ni tan sols ens imaginem.