'Céline et Julie vont en bateau'

En un documental apassionant de Delphine Seyrig, Sois belle et tas-toi (1977), en què diverses actrius reflexionen sobre les experiències al cinema a partir de dues preguntes: “Creu que seria actriu si fos home?” i “Recorda fer una escena amb una altra dona sense parlar d’homes?”, hi apareix Maria Schneider, que comenta que, farta d’interpretar boges, assassines i fins lesbianes, li agradaria fer pel·lícules més lleugeres exemplificant-ho amb Céline et Julie vont en bateau, de Jacques Rivette, amb el qual segueixen aquestes “ombres” després de passar per Rohmer (tots dos van ser cineastes de la “nouvelle vague”) i una de les seves influències. En el film de Seyrig, també parla Juliet Berto, que, introduint-se en el cinema amb Godard, va entrar en el món de Rivette en què la vida (i el cinema) és teatre, un joc de representacions en complicitat amb els seus intèrprets, sobretot actrius, com a co-guionistes.

Berto és Céline, una ballarina i prestidigitadora de cabaret que, en un dia d’estiu a París, corre com si la perseguissin mentre li cauen coses (les ulleres, peces de roba) que recull Julie (una bibliotecària aficionada a la màgia interpretada per Dominique Lauburier) anant-li al darrere per Montmartre. Semblen jugar al gat i la rata fins que es troben, comparteixen l’imaginari i intercanvien la personalitat. En una antiga casa, dues dones, un home i una nena semblen condemnats a repetir una representació melodramàtica en la qual Céline i Julie van entrant com actrius i sortint-ne com a espectadores. Tot és un joc, una il·lusió, un conte, un somni sense que les protagonistes parlin d’homes. Demà: “36 vues du Pic Saint-Loup” (Jacques Rivette, 2009).