L’exotisme de les campanes

Xavier Pallàs és un músic i pedagog d’Olot que ha dedicat més de deu anys a documentar les campanes i els campanars de la Garrotxa. Amb l’impuls de la beca Ernest Lluch de ciències socials de les beques Ciutat d’Olot, ha documentat a Campanes i campanars de la Garrotxa, d’El Bassegoda Edicions, un total de 213 campanes i 180 campanars de la comarca, amb la seva descripció arquitectònica i notes històriques que emmarquen aquests instruments sonors en el seu context social i històric. El llibre es complementa amb una part introductòria de deu capítols en què s’expliquen els tocs de campana, el procés de fabricació, notes biogràfiques dels fonedors, anàlisi de l’epigrafia, etc., i es posa en relleu la campana com a element artístic i patrimonial. I és en aquest últim aspecte on vull posar el focus. Som a l’estiu i molts de pobles rurals i de muntanya multipliquen per dos o per tres el nombre d’habitants. Molts són urbanites i, per definició, poc o gens ni mica familiaritzats amb el paisatge sonor propi d’aquestes zones. Sortiran o no als mitjans de comunicació de torn, però segur que es produiran punts de fricció o tensió entre autòctons i forans per alguns dels elements que configuren aquest paisatge que es percep a través de l’oïda. El toc de les campanes és un element indispensable a tot el país, però als pobles rurals és al nucli del seu ADN. Llach diu, a País petit i referint-se a l’Empordà, que des de dalt d’un campanar es pot veure el campanar veí i, segurament, estaria d’acord a afegir-hi que, en molts casos, se senten les campanes veïnes. A Olot, està documentat que, quan tocava la campana de la Trinitat de Batet, segons la direcció del vent, es podia sentir des de la ciutat. I el territori no és tan pla com l’Empordà. El toc de les campanes, sigui a l’hora que sigui; les esquelles dels xais, les vaques i els cavalls que pasturen; la recollida de la llet a primera hora del matí; els tractors que fan reduir la velocitat de conducció, i un llarg etcètera són peces del paisatge sonor de les zones rurals, i si fallen, els autòctons no podran dormir, les necessiten per descansar, per viure, per respirar... Faran bé, doncs, els visitants urbanites d’impregnar-se de la cultura pròpia de les zones rurals, que, a la llum dels conflictes típics d’estiu, té un component d’exotisme que hauria de ser atractiu per si mateix.