Et balles a sobre

Un dia vaig conèixer un ballarí que també feia música. Era guapíssim, de pell deliciosa i mirada fonda, i escrivia amb la mà esquerra, símptoma de genialitat. No hi tenia cap opció, jo: això va quedar clar quan li vaig engaltar que era un desaprofitat i es va enfadar per la meva imbecil·litat. Però es va fixar en les meves sandàlies i les va definir com a roman punk, concepte que em va fascinar perquè em disparava a l’Avantguarda. Tenia quaranta-un anys i semblava que no arribés als trenta. Amb una estètica de finals dels seixanta, desprenia un magnetisme tan potent que li notaves el cos quan el tenies darrere passant plats cap a la terrassa. Els moviments del ballarí eren els d’un felí silenciós i el seu món interior, que podia fer l’efecte d’un espectacle continu de llum i de color, era el de qui té les coses clares i es coneix a si mateix sense permetre’s cap escletxa. Amb el sarcasme per bandera, el ballarí tenia un somriure que provocava sismes, sotragades, calces a terra. Molta música desitjant sortir de les carpetes. No és el mateix prendre un vermut amb els coloms prenent-te el pinso de la taula que guaitant un paio elegant que t’alegra l’oïda i la vista a parts iguals. Treballa perquè vol, li ve de gust i ho fa. Però, per què un virtuós del ball, la música i l’espectacle serveix taules? Sense menysprear l’ofici del cambrer, sap greu que algú preparat per aportar el seu art al món no tingui l’oportunitat d’exercir d’artista, que és el que és i el que necessita ser. Calen més ajuts culturals per aquests talents que haurien de volar en total llibertat. Busqueu-lo: LUCH.