Els incendis que no foren

Durant aquests dies en què, malauradament, el país és un polvorí per la calor, la sequera i la densitat forestal, es fa habitual assabentar-se de petits incendis que són sufocats a temps. Passa sobretot si vius fora de la ciutat, quan veus una columna de fum a l’horitzó i de seguida ja corre la informació pels canals informals de comunicació: que si una burilla al voral de la carretera, que si les guspires d’un soldador treballant a prop d’un camp o una màquina de segar que ha fet saltar alguna espurna, són algunes de les explicacions que arriben. Després hi ha les grans catàstrofes, els focs que no s’han pogut apagar en la seva fase naixent i que s’escampen afectant milers d’hectàrees, com és el cas del que ha cremat part del Bages, a tocar de Manresa, entre el Pont de Vilomara, Navarcles i Sant Fruitós. Però es compten a centenars els incendis que haurien pogut acabar a les portades de tots els diaris i finalment, per sort, queden en un petit ensurt que no passa de la crònica local. Són molts més els focs que no foren, els nonats, que no pas els altres. És realment fascinant, gairebé màgic pels que en desconeixem l’entrellat del funcionament ordinari, la rapidesa amb què apareixen els serveis d’emergències amb la primera flamarada. Diversos camions, cotxes, ambulàncies –per si de cas– i helicòpters passant a tota velocitat amb un dipòsit d’aigua penjant del seu ventre arriben de seguida a lloc. Un servei de protecció eficient i imprescindible, però també costós econòmicament, que tendim a donar per descomptat i que hauríem de ser capaços de valorar tal com es mereix. Ara que tornem a llegir propostes polítiques de supressió d’impostos de la Generalitat, abans que res hauríem de preguntar de quines partides pressupostàries concretes pretenen retallar els que així ho plantegen. No fos cas que després ens n’haguéssim de lamentar.