A Georgina Regàs

Costa d’imaginar una dona que arribi a la vellesa amb més fortalesa, ànim, alegria, sentit de l’humor i generositat que Georgina Regàs. Potser perquè s’aplicava a cultivar aquell “apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res” que va deixar caure en alguna entrevista de premsa. O tal vegada perquè la seva solidesa de pedra picada provenia d’una intensa experiència vital que li feia acceptar les coses tal com venien i gestionar-les amb fermesa i amor.

De la mateixa manera que els seus germans, Georgina Regàs no va tenir una infantesa fàcil: provenia d’una família exiliada durant el franquisme, va passar per un camp de concentració a França, va estar internada als Països Baixos i, en tornar a Barcelona, va dependre del Tribunal Tutelar de Menors. Finalment, l’àvia va agafar la pàtria potestat dels nets, i un oncle els va ajudar a tots. “Tot això, a nosaltres, ens ha donat molta força”, em va explicar en una conversa que hi vaig mantenir a finals del 2021, on va resseguir una mica la seva trajectòria vital: “Em van dir que les noies no havien d’anar a la universitat, però jo vaig acabar treballant a l’institut Ametller. Després vaig anar tres anys a Anglaterra, perquè la meva tia em va ajudar: van ser anys increïbles i divertits... Vaig acabar a Oxford i m’ho vaig passar molt bé. Al tornar a Catalunya vaig seguir estudiant... Tenia una profe de literatura que ens va ensenyar totes les obres dels poetes més importants, menys García Lorca, que era un autor prohibit... Llavors aprenies a viure a la fosca... Vaig ajudar el meu germà Oriol, que havia fundat Boccaccio, i vaig treballar de secretària a l’hospital Trueta, perquè jo sabia quatre idiomes.”

Ho deia així, com si res, amb una senzillesa i confiança implacables i una capacitat de treball que la va portar a crear projectes com el del Museu de la Confitura a Torrent (Baix Empordà), que s’ha convertit en una referència dins l’univers culinari. De fet, ha acabat essent una figura clau en la divulgació de la cuina tradicional catalana i és autora de més d’una vintena de llibres, la majoria dels quals referits al món de la gastronomia. Segons ella mateixa: “Vaig caure en un món per a mi desconegut, extraordinari i excitant. Em va agafar una veritable passió.”

Però ella també va destacar en molts àmbits: era una magnífica gestora, artista i creadora que va impulsar diferents projectes, alguns dels quals relacionats amb associacions per al desenvolupament i la cooperació entre dones. Probablement per això formava part del grup TNG Networking, una xarxa independent de dones professionals que col·laborem entre nosaltres per enfortir les nostres activitats laborals, humanes i d’amistat. Ella n’era en bona part l’alma mater. A la darrera trobada del grup, el passat mes de març, en una xerrada interactiva titulada Noves situacions, nous reptes amb la psicòloga Imma Puig, vam parlar, entre d’altres molts aspectes actitudinals, sobre la importància de saber dir que no. La Georgina va intervenir: “No estic d’acord que hem d’aprendre a dir que no. Jo no hauria fet res, si hagués dit que no”, i va explicar una anècdota sobre un llibre que li havia regalat el seu marit i que portava per títol Aprendre a dir no. Va concloure “no he tingut temps de llegir-lo”, fent gala d’aquell punt d’humor anglès que amania la seva saviesa i donava forma en cada moment a l’expressió més empàtica en relació als qui l’escoltaven. Ho feia, a més, amb una energia desbordant i encomanadissa. Una força que l’havia impulsat a viatjar lluny quan ja no caminava gaire segura (“Quan vaig anar a l’Amazones vaig demanar una cadira de rodes. Així no t’atabalen gens, és una meravella viatjar. La meva mare m’ho va dir i tenia raó.”).

Una fermesa que la va portar amb més de 80 anys a crear una cooperativa que ensenyava les mares de Zinguinchor al Senegal a fer i comercialitzar confitures per millorar les seves condicions de vida, un projecte que també ha donat origen a un llibre d’imatges sense textos que tinc ara a les mans. Georgina Regàs et feia sentir sempre que la seva presència, feta de fortalesa, serenitat i generositat, era un autèntic regal.