22 de juliol del 2012

El 22 de juliol del 2012 és una data que no s’oblida. S’iniciaven els focs de l’Empordà, dels més dramàtics i mortífers que s’han viscut a les comarques gironines i al país. Una comarca sencera confinada, quatre morts, milers i milers d’hectàrees cremades, cases i negocis calcinats. Una gran tragèdia. El matí d’aquell diumenge, la previsió a la redacció de Girona era el d’una jornada tranquil·la. Massa, fins i tot. Publicàvem en l’edició en paper del dia que s’havia elevat el risc d’incendi per l’abandonament del bosc i la regressió de l’activitat agrària i ramadera. Tot i això, destacàvem que els mètodes d’extinció dels bombers s’havien perfeccionat fins al punt que el 95% dels focs s’apagaven ràpidament i tenien poc recorregut. Potser ja era algun tipus de senyal o un mal presagi.

Al migdia van saltar les alarmes. Les primeres flames feien molt mala pinta. La tramuntana no era bona aliada. Cap bon presagi que fes pensar que el succés acabaria arxivat en la franja del 95% de focs intranscendents. I, a mitja tarda, la situació es va desbordar i l’equip en ple de la secció ho va deixar tot per dedicar-se a informar en cos i ànima d’un foc ja totalment descontrolat, que afectava tota la comarca de l’Alt Empordà. Els resultats, devastadors, són coneguts per tothom.

Deu anys després, informativament ens trobem també en un punt crucial, amb una onada de calor sense precedents i activat el nivell 3 del pla Alfa, amb restriccions en 357 municipis de 27 comarques, a banda de limitacions d’accés en onze massissos del país. La major planificació preventiva que s’ha fet mai a Catalunya. Mesures d’aquest tipus, així com la proliferació de franges perimetrals a les urbanitzacions, són conseqüència de les lliçons apreses arran dels grans incendis que hem viscut en les darreres dècades. Hem avançat en la prevenció, sens dubte, però no prou ràpidament per atrapar les conseqüències del canvi climàtic. D’exemples, aquest estiu, en tenim ja massa. I no hem arribat ni a l’equador.