Articles

Gerard Quintana, el cantautor

El comentari

No tots els artistes se’n surten quan intenten canviar de rumb radicalment i desfer-se del seu passat. Quan algú és el cantant d’un grup de rock tan popular com Sopa de Cabra, trencar i recomençar en un altre gènere musical diferent sovint s’interpreta com una traïció per part de les masses de seguidors que, per natura, són continuistes i el que volen és més d’allò mateix que tant els ha entusiasmat.

L’honestedat té un preu i Gerard Quintana va optar per pagar-lo. El seu primer disc en solitari, Senyals de fum, li va anar bé per ensenyar les seves cartes; el segon, Les claus de sal, li va servir per jugar; i el tercer, que acaba d’editar ara, Treu banya, és el que li ha fet vèncer la primera partida. Sense manies ni complexos, hem perdut una estrella del rock i hem guanyat un cantautor en majúscules.

Les cançons de Quintana es podrien interpretar com l’esglaó perdut entre la Nova Cançó i els últims cantautors apareguts a l’escena catalana, com Roger Mas, si no fos que ha arribat posteriorment. El fet que el cantant es dediqués al rock no vol dir que en el seu interior no hi anés coent aquesta nova personalitat que ja havia mostrat en els discos acústics de Sopa de Cabra, L’anell dels anys o El llarg viatge. El que sí que és important és que ha dibuixat un llenguatge propi, marca de la casa, que tan aviat se’ns emporta cap a Llach o cap a Brel, cap als U2 o cap a Nick Cave, cap a les ragues índies o cap a les melodies de Montmartre. I això ho ha aconseguit perquè Gerard Quintana no ha buscat estils ni tendències, no s’ha plantejat un retorn al classicisme ni una recerca innovadora. A Treu banya la música és més Gerard Quintana que mai. Així es com un cantautor esdevé tan català com universal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.