El pit que treu Sánchez

Quin estrany mecanisme fa treure pit a qui no en pot treure? No parlo dels que ho fan una vegada a la vida, en un moment molt determinat, sota unes circumstàncies molt precises i quan tothom sospira perquè algú doni el do de pit que necessiten. No parlo d’aquests casos singulars que la majoria de vegades desperten admiració. Parlo de qui ho fa per sistema, un dia rere l’altre, i que ha fet norma de vida del que seria una heroïcitat si ho fes excepcionalment. Parlo de viure en la catxa contínua. Parlo del president del govern dels espanyols, espècie única que ben aviat serà al museu i a qui li han crescut les plomes de paó reial amb què ens venta a tots gràcies als vots independentistes i d’esquerra. Algú creu que l’impost que va anunciar l’altra setmana per als bancs i les energètiques té alguna possibilitat real que acabi als comptes de l’Estat si no és traspassant-lo al client, és a dir, a vostè i a mi? Però què hi ha més eficient de cara a retallar distància electoral que enunciar que es tocarà el crostó als grans, bo i que sap que no els el pot tocar? David contra Goliat sempre genera rèdit. Al costat del poble contra els poderosos. I aquesta setmana tornem-hi. Plantem cara a la Unió Europea. No acceptarem el racionament obligatori. No ens poden demanar el sacrifici de reduir un 15% el consum de gas. Els espanyols hem fet els deures. I tota aquesta llengua un dia després d’haver tornat a superar el rècord històric de deute!