Per cert, no pagueu aquell rebut...

Ves que no sigui que la mala peça d’aquest país estigui en l’estructura dels partits. Ves que no sigui per això que la gent, cada cop més, deixi de votar, voti en blanc o no s’oblidi mai de dur a la butxaca una agulla de la roba per al moment de dipositar la papereta. Ves que no passi que els que ens han de resoldre els problemes siguin els que ens en creen més.

Ves que no sigui que això de 'gestionar' no vulgui dir tenir el despatx més gran sense la molèstia d’haver de passar unes oposicions. En definitiva, ves que no haguem arribat fins al punt que aquesta societat sigui més eficaç, més honrada, més instruïda, més treballadora i més responsable que no pas els polítics hiperprofessionalitzats que la dirigeixen.

Dit d’una altra manera, vist l’estat dels nostres serveis públics i tenint en compte el nivell de prestacions socials de què disposem –només cal veure com van vestits els nostres jubilats– hauríem de començar a plantejar-nos si volem continuar com a clients d’aquesta gestoria a qui confiem els nostres diners o en necessitem una altra que sigui més competent i no tan cara.

El descrèdit social de la política catalana costa de trobar en tot Europa, amb l’única salvetat, potser, d’Itàlia. Però la diferència és que els italians no necessiten els seus polítics perquè funcionin els trens, i nosaltres sí.

Ahir, qui va ser president d’aquest país fins fa només uns mesos va dir, públicament, que ja no pertany al partit en què ha militat tota la vida. Una decisió tan excepcional, en un altre lloc, hauria estat anunciada solemnement. A Catalunya, en canvi, Pasqual Maragall ho diu de passada, sense donar-hi importància. I ni tan sols estripa el carnet, només li diu al banc que deixin de pagar el rebut quan el passin. I amb aquest gest –millor dit, amb aquest no gest– la política catalana toca fons... Per ara.