Endarrere aquesta gent

Entre els múltiples mals que llasten, frenen i obturen el catalanisme i les aspiracions d’emancipació nacional de Catalunya, els més tristos i lletjos són els que vénen no de fora, sinó de dins mateix, de dins les files dels nostres, i en especial quan es manifesten en forma d’estupidesa i irracionalitat.

Pensava en això aquest articulista la passada Diada, quan, a l’acte oficial del Parc de la Ciutadella, un grup de cretins –és per fer servir un adjectiu desapassionat i merament descriptiu– van xiular i escridassar l’actuació de Miguel Poveda i Maria del Mar Bonet, que hi van cantar uns fragments del seu espectacle conjunt Els treballs i els dies, que esperem amb candeletes que es converteixi en enregistrament discogràfic ben aviat.

És cert que la xiulada va durar poc i que tot d’una va ser sufocada pels aplaudiments de la resta del públic, i segurament tenia raó l’amic amb qui m’ho mirava, més bregat i bastant més savi que un servidor, que amb ironia a prova de necis em deia que, posats a haver de suportar energúmens, doncs suportem els nostres, que els altres encara són més bèsties. Potser sí, però a mi això no em treu l’atac d’astorament, indignació, consternació i vergonya aliena que em va agafar en aquell moment, i que encara em revé quan hi penso.

No cal ser un geni per comprendre que l’objectiu dels crits i els xiulets era concretament Miguel Poveda, i que la causa eren les cançons en castellà que s’inclouen a Els treballs i els dies. Bé, abans d’entrar en matèria vull afirmar que considero Miguel Poveda un amic, i que a ell li dec una de les satisfaccions més altes que he tingut i podré tenir com a escriptor, això és, que decidís cantar un poema meu en el seu esplèndid disc Desglaç.

Però també vull aclarir que no em caldria conèixer-lo personalment per admirar-lo com ja fa anys que l’admiro, ni molt menys que cantés una sola paraula escrita per un servidor per sentir la desolació que em va causar la cridadissa dels betzols del Parc de la Ciutadella. I és que cal ser molt betzol –en el cas improbable que algun dels al·ludits sàpiga llegir, però no entengui l’adjectiu, pot buscar-lo en un llibre gros que es diu diccionari; de res–, un betzol irrecuperable, per obrir la boca i posar-se a bramar sense tenir presents un seguit de fets que a continuació miraré d’exposar amb el cansament i el fàstic que provoca haver d’explicar allò que és obvi, però què hi farem.

Per començar, Els treballs i els dies (recomano al lector amable que llegeixi l’article que dedicava ahir Pep Blay a la presentació de l’espectacle al Mercat de Música Viva de Vic) és un delicat exercici de saviesa musical en què Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda confronten la tradició de les cançons de segar mallorquines (¿són prou catalanes, les cançons tradicionals mallorquines, per als nostres patriòtics xiuladors?) amb les seves corresponents andaluses, amb el resultat de constatar les sorprenents similituds existents entre les unes i les altres, començant per la seva impressionant bellesa, redoblada en aquesta ocasió pel poder de dues veus privilegiades.

Aquesta operació ja l’havia realitzada Maria del Mar Bonet amb la cantant Martirio, quan van cantar plegades el romanç Sa mort de na Margalida i una preciosa cançó andalusa titulada Entre los trigales verdes, que ara també formen part d’Els treballs i els dies i que són pràcticament idèntiques des del punt de vista melòdic. I bé, suposo que, tractant-se de cançons andaluses, resulta força comprensible que tinguin la lletra en castellà: què caldria fer per aplacar els ànims dels cridaires? Traduir-les?

I també suposo que a aquestes alçades –tot i que mai se sap– ni al més obtús se li acudiria acusar Maria del Mar Bonet d’espanyolisme, però, tot i així, va quedar igualment xiulada pels fervorosos homínids, tot i que ja m’imagino que això a ells els deu ser igual: la qüestió és xiular i muntar la bronca, peti qui peti.

Però és que, per la seva banda, Miguel Poveda no tan sols és tan català com la Moreneta sinó que, juntament amb Maria del Mar Bonet, és un dels artistes més importants i més universalment reconeguts amb què compta actualment Catalunya. Entre la seva brillant discografia s’hi inclou l’esmentat Desglaç, gràcies al qual ha donat a conèixer la poesia catalana (i, per tant, la cultura catalana, i, per tant, Catalunya) per més de mig món, des de Sevilla fins a Tòquio passant per Nova York i tot el que vostès vulguin, sense perdre ocasió de presentar-se com a català tant si li ho pregunten com si no.

Vull dir que el senyor Poveda ha fet ell solet molt més per la cultura catalana del que faran mai en tota la seva vida els que el van xiular l’altre dia, encara que els suméssim i els multipliquéssim per ena: si tan patriotes volen ser, haurien de començar per saber quins són els millors fills que té el país i retre’ls l’homenatge i l’agraïment que es mereixen. Però no hi ha res a fer: aquesta mena de personal són el greix del catalanisme, els detritus d’una ideologia, i sembla que no hi ha manera de fer net. Potser sí que no queda més remei que assumir l’existència dels energúmens, però sempre resulta depriment veure’ls en acció.