Molt diàleg al davant

Entre les bones noves després de l’última edició de la taula, jo hi trobo la del ministre Bolaños quan diu que queda “molt diàleg al davant”. Ens amenaça? Ens acollona? Ens fa l’amor? Quan això va començar, els nostres hi portaven l’amnistia, l’autodeterminació i el referèndum; tot i que diuen que encara ho porten, ho deuen portar prou amagat perquè jo, la veritat, no els ho sé veure. En el comunicat i les declaracions posteriors a l’última opereta es van posar prou ufanosos amb la desjudicialització, de la qual diuen que han de trobar els camins, i amb l’impuls de la llengua catalana al Senat i a les institucions europees, on ja s’està impulsant des de fa vint anys: ja ens ho va prometre Zapatero i ja veieu on ho tenim. “Molt diàleg al davant” vol dir, textualment, a la marxa que anem, que acabarem vivint amb una mà al davant i una altra al darrere. Ens fotran, no en tingueu cap dubte, les vetes dels calçotets. No ho dic jo, no. Ho diu el president dels espanyols. Ahir ens ho refregava en roda de premsa amb la pluja fina d’ironia i conyeta que el caracteritza. Assegurava que el 52% contra la independència de l’últim CEO “té tot a veure” amb “una societat catalana que està farta del conflicte, que el que vol és superar el conflicte i retrobar-se amb l’altra part de catalans i amb la resta de germans que tenen al conjunt d’Espanya”. I que aquest resultat també parla d’aquelles forces polítiques que aposten pel diàleg. Vet aquí!