Iraq, honor i llibres

Un bon amic periodista que ha estat cobrint la guerra d’Ucraïna em va dir fa un temps que les guerres s’obliden quan els periodistes decideixen marxar del lloc dels fets. “No ens deixeu sols precisament ara”, li deia un ciutadà ucraïnès, al cap de dos mesos que esclatés el conflicte. I és cert. Quan els periodistes marxen, quan els mitjans de comunicació es dediquen a cobrir altres temes, quan les notícies dels primers assetjaments, assassinats, atacs, comencen a perdre intensitat i visibilitat, sembla que la notícia s’esfumi, fins al punt de fer-se gairebé invisible.

És cert que hi ha moltes notícies al món i que un mitjà de comunicació no pot mantenir els seus periodistes atenent únicament un sol conflicte. Seria inabastable econòmicament i tampoc seria just, tenint en compte que vivim en un món on hi ha tantíssims conflictes armats, d’alguns dels quals ni tan sols no es parla. Però torno a la idea que el ciutadà ucraïnès va transmetre al meu amic. “Què passa ara amb tots nosaltres? Amb les nostres vides truncades? Amb les nostres dones i nens que han hagut de marxar i refugiar-se en altres països? Ja no interessen a ningú, les nostres vides?”

El pitjor d’una guerra no és la guerra en si, sinó el patiment humà que se’n deriva. El fotoperiodista espanyol Gervasio Sánchez ho deixa molt clar quan ens diu que “la guerra és el pitjor fracàs d’una societat” i també: “Si en una cosa s’assembla una guerra a una altra guerra és en el patiment i el dolor humà.” Les conseqüències d’una guerra poden ser devastadores tant si parlem del poble ucraïnès, sirià, afganès, subsaharià o qualsevol altre poble. Perquè les guerres comporten dolor, fam, patiment, violacions, crisis migratòries de tot tipus i seqüeles físiques i emocionals inabastables. Històries humanes en les quals sovint no parem prou atenció i que acabem entre tots deixant de banda.

L’escriptora i fotoperiodista francesa Emilienne Malfatto ha guanyat el premi Goncourt 2021 amb la seva primera novel·la Que et plori el Tigris (Edicions 1984), que precisament ens parla de les conseqüències humanes dels damnificats d’una guerra. En aquest cas, l’escriptora pren com a protagonista una dona iraquiana que s’ha quedat embarassada sense estar casada i aquest fet l’abocarà a ser víctima d’un crim d’honor. Segons explica l’escriptora, enviada com a corresponsal per primera vegada a l’Iraq el 2014, un dia va mantenir una conversa amb un amic iraquià a qui li va preguntar què passaria si la seva germana petita es quedava embarassada sense estar casada i aquest li va respondre que l’haurien de matar. D’aquesta premissa argumental –real com la vida mateixa– neix una novel·la punyent amb una protagonista femenina sense nom que espera pacient que li arribi el seu càstig. Una mort esperada per tots els membres de la pròpia família que ens convida a reflexionar sobre la violència física i emocional que pateixen les dones. La història, narrada amb un estil poètic i alhora reflexiu, utilitza diferents narradors, algun d’ells tan sublims com ara el riu Tigris. Un riu que ha vist les seves aigües tenyides de roig, que ha escoltat els càntics i les pregàries de les dones, que coneix la vanitat dels homes i que és testimoni silenciós de la mort inevitable que s’apropa.

“Què passa amb les nostres dones que han estat violades, ultratjades?”, va preguntar el ciutadà ucraïnès al meu amic periodista. Doncs bé, històries com les que us comento ajuden precisament a no caure en l’oblit. L’oblit de les víctimes i els damnificats de les guerres. L’oblit dels qui pateixen, ploren, callen o senzillament volen recordar. Com la dona sense nom de la novel·la que espera impacient el seu destí inqüestionable. O com tantes i tantes altres dones i homes reals que viuen en secret les conseqüències devastadores de qualsevol guerra, per gran o petita que sigui. Perquè com diu Gervasio Sánchez “les guerres no s’acaben quan ho diu la Viquipèdia”. I també: “En les guerres hi ha sempre una violència explícita cap a les dones.” Sempre les dones. Recordem-les.