Perdonar

Tal dia com avui, però d’ara fa 530 anys, Cristòfol Colom salpava de Palos de la Frontera. La intenció de Colom era obrir una nova ruta d’accés a les Índies i arribar al Japó però no se’n va sortir. Al cap de més de trenta dies de navegar sense rumb fix van topar amb l’arxipèlag de les Bahames. Va desembarcar a l’illa de Guanahani, que rebatejaria com a San Salvador, i començava així el procés de colonització, sotmetiment i assimilació dels pobles indígenes americans. Era el 12 d’octubre de 1492. Res a celebrar. Molt per dir. Molt per recordar. Molt per perdonar. Un gest, aquest de demanar perdó, que Espanya no li ha vagat mai de fer. I costaria tan poc i s’hi guanyaria tant. Però els guanya l’orgull, l’arrogància, l’altivesa que no pas la humilitat, el reconeixement, la senzillesa. Ara fa uns dies, el papa Francesc, de visita oficial al Canadà, va aprofitar per demanar perdó “pel mal que tants cristians van fer als indígenes” durant la colonització i per la “cooperació” i “indiferència” de l’Església catòlica. Francesc ho va dir en la seva visita a la localitat de Maskwacis, una comunitat a 70 quilòmetres al sud de la ciutat d’Edmonton, on hi havia un dels internats més grans en què l’Estat canadenc va organitzar els processos d’“assimilació” dels nens aborígens. Que el cap de l’Església catòlica faci aquest gest trobo que és molt significatiu. I demostra, i vull pensar que és sincer, que hi ha ganes de reparar d’alguna manera el mal físic i moral que es va cometre contra una cultura. Val més tard que mai. Si hi ha voluntat de reconèixer una equivocació hi ha una determinació de reconciliació, de reparació, de refer ponts, de diàleg, de relació. Si et mantens en la teva posició imperial, d’intransigència, t’agafes a la teva veritat i t’enroques en la teva condició d’autoatorgada superioritat difícilment acceptaràs i entendràs que t’hagis de fer perdonar per res.